muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
13°

Esperit de contradicció

Na Fiona Campbelarriba tota estranyada. No s'acaba de creure que jo digués veritat, ahir, quan afirmava que en Vidal Alcover es va manifestar contrari a concedir subvencions als artistes o escriptors que s'oposassin a l'acció de Govern d'aquells que manejaven el pressupost. Diu i repeteix que la llibertat és santa. Sortadament, la meva biblioteca és ben prop de la tertúlia, i en un moment he anat i tornat de casa, ara amb un llibre. Li mostr El Mirador. Articles publicats en el diari Avui (1976-1991), que en Sebastià Alzamora va aplegar, prologar i publicar, a la col·leció Tià de sa Real el 1995. Fins i tot m'agrada fer-li llegir la dedicatòria del curador del volum, que resa: «A Jaume Pomar, amic, amb l'orgull de reproduir les paraules d'un mestre».

-És un llibre ben interessant per més d'un concepte, Fioneta, perquè en Jaume era un temperament lúcid, crític, càustic, i sabia com fer per arrambar amb els prejudicis.

-Sí, però tu ahir el que venies a dir és que ell era partidari de no subvencionar els enemics polítics. Ja em diràs si això no ho és, un prejudici.

-Potser sí, però mira, l'article en qüestió, publicat a l'Avui el 27 d'agost de 1986, es titula, amb molta conya marinera, «... i pagar el beure».

-I això què vol dir, catalaníssim parlant i escrivent damunt una terra imaginària?

-Vol dir que dins la parla catalana, com dins totes les parles del món, tenim una generosa quantitat de modes i frases adverbials, sentències i aforismes d'anar per casa que, en poques paraules, concentren l'esperit d'un poble.

-Pels camins del seny i de la rauxa, com va percebre el gran historiador Jaume Vicens Vives?

-I també el no menys gran filòsof Josep Ferrater Mora. Sí, per aquí va la cosa. La frase que s'insinua en el títol, completa, diu «cornuts i pagar el beure».

-I això què és, seny o rauxa?
-Bona pregunta, rogeta. Segurament té una mica de cada una d'aquestes dues característiques antropològiques del poble català. La rauxa diria que tant se val, ja està bé assus-suaixí, i què més dóna, pagar, perquè et posin bé d'espícies. El seny potser defensaria que la sardana és una dansa que, maldament es balli d'esquena al món, forma un cercle integrat per gent que es mira de cara. I en aquest cercle, tothom hi té cabuda.

-I, aleshores, amb tot i amb això, què deia, en Jaume Vidal Alcover?

-Mira, llegeix amb mi el començament de l'article: «M'admira molt que les institucions subvencionin espectacles, llibres i similars que malparlen d'elles. És una mostra del que en podríem dir la por democràtica, que m'inquieta, perquè em fa pensar que la democràcia no està del tot assegurada».

-I ningú no li va recordar la frase d'aquell polític de la meva Anglaterra, que després d'escoltar, en el Parlament, un notable aixabuc adreçat a la seva persona, contestà amb aquelles paraules antològiques: «No estic d'acord amb res del que li he sentit dir, però donaria la meva vida perquè les pogués tornar a dir sempre».

-Que jo sàpiga, no. Val a dir que era hàbil, en Jaume, i anava més lluny quan afirmava que una institució «tampoc no ha de pagar perquè la contradiguin, encara que sigui amb arguments vàlids». I clar, s'aturava a l'hora de la prohibició de l'obra dissident.

-Tanta sort. Perquè, naturalment, governar no pot esser tenir raó sempre.

-Segur que no. Però ja saps que Buda descobrí que les raons de palau no són les raons del carrer. I volgué inventar allò que denominà la via entremitja.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris