muy nuboso
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
13°

Nostàlgia del consens

És ben fotut haver de fer-se a la idea, als meus anys, que no m'arribarà mai la ventura de poder viure, i quan calgui, morir, damunt una terra capaç d'arribar a acords i consensos, ni tan sols en les coses que podrien esser més evidents. No parlaré ara en contra de les diverses maneres d'entendre el fet polític, que reparteixen els vots de la ciutadania en diferents partits, expressius, tots i cada un d'ells, d'una determinada manera de resoldre els problemes de la col·lectivitat. El sufragi universal és una important conquesta del segle XIX -tot i que el vot de la dona no li fou concedit fins ben entrat el XX-, i de cap manera admet, ni en broma, qüestionar-lo. Ni per condicionants culturals, d'arrel sempre profundament sociològica, ni menys encara per qualsevol component de fortuna o capacitat. Però el fet aritmètic de sumar vots per resoldre, base de la democràcia, sembla eixamplar-se, dins els darrers temps, amb una nova concepció del fet que alguns teòrics han vingut a denominar «democràcia participativa». Es tractaria, en aquest sentit, de plantejar debats en profunditat d'alternativas, opcions i problemàtiques, fins que es pugui arribar a un punt determinat d'acord que, pels camins de la dialèctica hegeliana i marxista de tesi i antítesi, arribi a una síntesi que assumeixi al màxim les dues, o més, teories enfrontades. Ni cal dir que la democràcia interna dels partits polítics, tan blasmada i criticada, perquè n'hi ha poca, es veuria reforçada si els acords, per comptes de decidir-se en el cim de la piràmide dirigent, poguessin comptar amb el suport entusiasta de les bases, que per això deuen tenir aquest nom, perquè estan a la part més baixa de l'esmentada piràmide. El fet és, de totes totes, directament extrapolable a un dels sectors més conflictius de la política de Govern: la Cultura. És un domini llenegadís, aquest, carregat de suspicàcies i de ferides inguaribles damunt les pells més fines. Record, ara, l'enyorat amic Jaume Vidal Alcover quan, en un dels seus càustics escrits al diari Avui de Barcelona, manifestava com considerava normal que un polític no volgués subvencionar l'obra d'aquell artista o escriptor que es troba arrenglerat a la zona contrària de la barricada ideològica i política. Aquí intervé «El Xoco», càustic també, per afirmar:

-La primera cosa que ha de saber un polític en el poder és que no maneja el pressupost, sigui quin sigui, com un capital propi ni tampoc del seu partit.

-Hi estic d'acord. A més a més, per evitar normalíssimes desconfiances, molt humans ressentiments, s'hauria de crear un «Consell de les Arts i les Lletres», integrat amb personalitats que mereixin la confiança de diferents col·lectius, per conduir com cal les necessàries subvencions a la cultura alta.

-Aquí hi pot haver el problema. Perquè possiblement aquests representants de la cultura no coincideixen, exactament, amb els que actuen al front dels diferents col·lectius. Si encara fos amb nosaltres Pep Llompart seria la persona adient.

-El que m'estranya és que determinats polítics, quan han tingut temps i llibertat per organitzar aquesta, diguem-ne, «democràcia deliberativa» de la cultura, ni tan sols l'hagin esmentada.

-El gran perill rau en aquella mena de polítics que l'únic consens que admet és el que fa amb el seu coixí, abans d'adormir-se.

-Aquests personatges no haurien d'haver governat mai. Pel bé del país.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris