nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:

Els símptomes

Perquè hi hagi un canvi de majoria política s'han de produir abans esdeveniments que erosionin seriosament la força que governa. També és ver que se pot produir de forma sobtada i insospitada, com el que va passar a les eleccions generals de març de l'any passat, però no és normal. L'habitual és el primer cas i normalment abans de concretar-se el canvi hi ha símptomes que l'anuncien. Els símptomes no són determinants, però si ni tan sols se veuen, molt malament ho tenen els opositors. A Balears les dues darreres legislatures estigueren farcides d'aquests tipus símptomes. I ara que els partits ja veuen l'horitzó electoral, què ens mostra l'actual majoria conservadora de PP? Per treure quelcom en net és pertinent comparar amb l'anterior fase de govern de Jaume Matas i del PP amb majoria absoluta (1999-2003).

En aquella ocasió, el PP era un desgavell. Des de la forçada dimissió de Gabriel Cañellas (juliol, 1995) no treia cap. Encara més: amb Matas (juny, 1996) al front del poder institucional, se produí un intens enfrontament entre la Presidència del Govern i bona part de les peces fonamentals del partit (Cañellas, Abel Matutes, Joan Verger, Jaume Font...) perquè el president només confiava amb ell mateix i el seu cercle de ferro governamental. La realitat li demostrà el molt equivocat que havia estat. Dels enfrontaments interns se'n derivà la derrota de 1999. Ara, en canvi, Matas ha canviat radicalment la forma d'actuar, internament. Quan va formar el Govern (juliol, 2003) se va veure que n'havia après. Cañellas al marge (hi ha coses que no canvien) tots els enemics interns van ser xuclats cap el poder. És la millor manera de convertir enemics no en amics però sí en aliats, si se sap fer bé. Fins i tot Verger té el seu corral de poder. I Font ara és col·lega intensament relacionat amb Matas, a més de ser com se sap el seu conseller. A Eivissa, pau amb Matutes. Tranquil·litat a Menorca. Només li quedava un possible mal de cap: Catalina Cirer. La deixeble de Cañellas va fer moviments en contra de Matas i aquest en contra seva el 1999 i anys posteriors, durant el Pacte de Progrés. Llavors pactaren a Madrid (juliol, 2002) el repartiment de candidatures. Més tard (febrer, 2003) Cirer pegà el cop de mà contra José María Rodríguez. Aquest, que estava aliat amb Matas, començà a intentar segar l'herba sota els peus de la ja batlessa. La guerra soterrada començà a prendre pólvora col·lateral des de finals de 2003 fins l'estiu 2004. Si Matas hagués estat el president de la primera legislatura, tot hagués rebentat. Segur. En canvi ara, molt més experimentat, ha posat pau a canvi de, diguem-ne, territoris de superfície i soterranis, i el PP torna ser una bassa d'oli. Per altra costat, els conservadors tenien durant la legislatura 1999-2003 una oposició dura, cohesionada i amb esperances reals de batre el PP. El PSOE, PSM i UM, amb el suport d'EU, governaven el Consell de Mallorca al qual feien servir com a instrument contra el Govern; i alhora en el Parlament se mostraven actius i, sense defallir, no n'hi passaven una, a Matas. Ara aquella unitat opositora no se veu per enlloc. Primer, perquè està disminuïda, ja que UM segueix, i tot fa pensar que així seguirà, aliada amb el PP. Segon, i més important, perquè les diferències entre l'esquerra són moltes i quan han tengut la oportunitat d'intentar fer mal als conservadors aprofitant la crisi focalitzada a Palma, l'han deixada perdre per les gelosies i guerres de posicions tàctiques entre cada un. En tercer lloc, els moviments socials anti PP anaren, durant la primera legislatura del matisme, en un «in crescendo» a mida que s'acostava la fita electoral, i si bé no erosionaven el vot conservador sí enfortien l'excitació en contra seva; i ara, pel contrari, de la sortida de cavall d'inicis de legislatura corren seriós risc d'acabar a l'arribada com l'ase, sigui dit sense ànim d'ofendre ningú.

Vist així la conclusió s'imposa. Matas ha sabut solucionar l'únic serrall que li quedava (Cirer) per tenir el partit tranquil, alhora que manté a retxa UM. Enfront, l'oposició política no ha sabut aprofitar l'escletxa de la crisi Cirer, alhora que l'oposició social ha minvat molt. O sigui que a dos anys vista de les eleccions no se veuen per enlloc símptomes d'erosió del PP. Tot pot passar, encara, és ver, però o l'esquerra espavila aviat o arribarà a misses dites. Si no hi estan ja.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris