algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
13°

Alliberau la cultura

La setmana passada, Le Nouvel Observateur va fer públic un manifest amb el títol «Allibereu lU música», el qual tenia com a objectiu principal protestar contra la repressió salvatge desencadenada a França contra els usuaris de les xarxes p2p d'intercanvi d'arxius a través d'Internet. Artistes, polítics i intel·lectuals no han dubtat ni per un instant a signar aquest manifest i no deixa de ser ben significatiu que el primer signant sigui el cantant Manu Chao. El manifest exigeix l'aturada de cop en sec de les absurdes pràctiques repressores instigades per «quelques boucs émissaires» (sic), i que converteixen en delinqüents vuit milions de francesos -i molts més de ciutadans d'arreu del món- simplement per fer servir aquestes xarxes. Demana el manifest que s'obri un gran debat públic entre tots els agents involucrats (govern, creadors, representants de la indústria musical i els consumidors), que possibiliti trobar mecanismes de defensa dels drets d'autor així com els dels consumidors que estiguin adaptats a la nostra època. Resulta altament reconfortant veure com, possiblement per primera vegada, un diari important com l'Observateur s'aparta radicalment del guió del missatge únic respecte de la situació que Internet i les tecnologies digitals han creat. Aquest missatge -no arriba ni a pensament- únic, està enquadrat en les formes més encarcarades de l'immobilisme creatiu (i tecnològic) i propugna que l'ús que milions de persones han trobat a aquestes tecnologies acabarà amb la creativitat, ja que ningú no voldrà dedicar-hi els seus esforços per mor que no podran obtenir cap casta de recompensa econòmica. Un missatge que ve representat, de forma natural i esperpèntica, per alguna cantant de per aquí, de les dites folklòriques, mentre destrueix un caramull de disc compactes amb una màquina pesant. El fet és que, ben mirat, aquesta imatge -que ja comença a ser rància- també representa el que està passant amb la música i d'altres manifestacions de la creativitat humana susceptibles de ser digitalitzades: el suport en disc compacte, així com les actuals formes de negoci basades en la còpia, han esdevingut obsoletes i contràries a la natura de la realitat tecnològica dels nostres temps.

Tanmateix, la crida de Le Nouvel Observateur va acompanyada d'una lúcida explicació dels motius i dels objectius que l'han inspirada. Avisa de les conseqüències que per al mercat discogràfic estan tenint les maquinacions dels que qualifica com aprenents de bruixot, ja que han desencadenat unes forces que escapen del seu control i que, com molta d'altra gent està advertint arreu del món, estan provocant danys irreparables a la cultura en totes les seves formes, amb la seva absurda i aferrissada defensa d'un negoci obsolet. Tal vegada i, per entendre això no sigui gens sobrer recordar la notícia, de ja fa algunes setmanes, que la Unió Europea vol sancionar les biblioteques públiques de l'Estat per no pagar drets d'autor per cada préstec d'un llibre que es fa, una pretensió que deixa en entredit el paper d'aquestes biblioteques com a font comunal d'accés a la cultura. A dois com aquest es refereixen tant la crida de l'Observateur, com els importants treballs de Lawrence Lessig i d'altres pensadors i activistes del món digital, que veuen com de mica en mica les lleis que suposadament volen protegir els drets d'autor, i de fet protegeixen el dret de còpia, van eliminant l'existència d'uns fons culturals comunals accessibles per a tothom i a partir dels quals, des de sempre, s'han anat elaborant les noves aportacions i, sigui dit de passada, sobre el que està construït tot el sistema educatiu. Els periodistes de l'Observateur es demanen, i no és una pregunta retòrica, si tot allò que s'intercanvia a les xarxes p2p són, efectivament, compres perdudes per a la industria discogràfica o si, per contra, aquestes xarxes serveixen molt més per posar a l'abast de tothom aquelles coses que estan descatalogades i, per consegüent, fora dels circuits comercials. És precisament aquesta casta d'intercanvis la que propicia la creació d'aquests fons culturals comunals i que són lluny de qualsevol interès comercial. Però, avui per avui, fer això et pot costar un pebre i, fins i tot, la presó. Per consegüent no es tracta només d'alliberar la música, ja que també és el primer pas cap a l'alliberació de la cultura, la qual paradoxalment du camí de ser segrestada en nom dels drets de còpia amagats sota la disfressa d'una obsoleta i mal entesa protecció dels drets de còpia.

Jo, tot i que no som gaire partidari de les signatures, ja he signat aquest manifest. I vostès?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris