muy nuboso
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
13°

Quadern de viatge

Dijous, 3.- Sovint ens enorgullim, o ens vanam, d'eventualitats la nostra participació en les quals ha estat accidental, fortuïta, fruit de la casualitat, i sense la més mínima transcendència en les nostres vides futures. Alguns fets negligibles, per banals, que visquérem en el passat prenen, amb el temps, i per causes alienes a qualsevol voluntat, que només l'atzar n'és el responsable, una dimensió distinta, més consistent, i esdevenen anècdotes que ens plau recordar i contar. Arriscant-me a fer-me feixuc, o molest, recuperant esquerdes de vides passades, aquests dies m'han vengut al cap, sense causa aparent, fragments de memòria, o tal vegada per la coincidència en el temps, car fou per aquestes mateixes dates que, fa molts d'anys, vaig viatjar, per primera vegada, a París. Fou, doncs, a començaments de l'any 1973 que vaig aterrar a l'aeroport parisenc de Le Bourget per passar set dies en una ciutat el sector de l'hoteleria de la qual era en grève, o sigui, en vaga, que allí els sindicalistes no els elegia el govern. El cas és que d'aquella setmana, o d'aquell viatge, record especialment tres coses, totes tres relacionades amb el món del cine o de l'espectacle, la tercera de les quals és la que m'abelleix contar-vos, fent una mica de voltera: la primera, haver assistit, en un teatre de Montmatre, a un espectacle anomenat Oh Calcutta!, que representaven actrius i actors tothora íntegrament nus sobre l'escenari, la qual cosa era, si més no, xocant per un jove pobletà al qual la visió de la nuesa aliena no era gens habitual, ans al contrari, més aviat de contemplació íntima i restringida. L'obra era un vodevil intranscendent que introduïa diverses situacions còmiques o gracioses, algunes d'elles de doble sentit, relacionades amb el sexe, que estimulaven la gaubança i les rialles del públic. La segona, haver vist una de les pel·lícules que més impacte produïren sobre la meva sensibilitat: The last tango in Paris, car en anglès ho anunciaven els cartells dels cines, una extraordinària pel·lícula del director italià Bernardo Bertolucci, de l'any 1972, interpretada per Marlon Brando i Maria Schneider, amb música de Gato Barbieri i la curiosa intervenció del pintor Francis Bacon mitjançant les caràtules dels crèdits. Ignor quin any ens arribà la projecció d'aquest film, una visió amarga, àdhuc violenta, dels efectes envilidors de la soledat i la desesperació sobre les persones, però allò que més transcendí entre els espectadors no fou la seva qualitat intrínseca, ans les escenes de la mantega, usada com a lubricant per atacar la reraguarda de la jove protagonista.

La tercera, sens dubte la més trivial de totes elles i, això no obstant, de la que sempre he guardat un record especial, tot i tractar-se d'una circumstància producte de la casualitat, i de la sort, una beneiteria que m'agrada evocar. En el trajecte de tornada me tocà seure, dins l'avió, ben al costat d'un actor que viatjava a Espanya. Un escocès d'Edimburg, d'una alçària considerable, que aleshores era més conegut pel personatge que interpretava, que pel seu treball d'actor, eventualitat que hauria de canviar força en el futur. Aleshores a Sean Connery, que fou el meu veïnat durant la travessia, hom el coneixia per la seva intervenció en la sèrie de pel·lícules sobre l'agent secret britànic Bond, James Bond, un personatge creat pel novel·lista Ian Fleming, que batià l'heroi de les seves obres amb el nom d'un pacífic ornitòleg americà homònim, autor del llibre Aus de les Índies Occidentals. L'any 1973, Connery ja havia tancat el cicle en el qual interpretava l'espia al servei de Sa Majestat, etapa que havia encetat l'any 1962 amb Agent 007 contra el Doctor No, que hom hauria de recordar, si més no, per l'espectacular bikini d'Ursula Andress, a la qual pel·lícula havien seguit altres cinc, de títols: Des de Rússia amb amor, el 1963; James Bond contra Goldfinger, el 1964, el mateix any que traspassà Ian Fleming; Operació tro, el 1965; Tan sols es viu dues vegades, el 1967; i Diamants per a l'eternitat, el 1971, amb la qual tancà la seva aportació a la construcció del personatge de ficció, tot i que l'any 1983 els productors el tornaren a temptar i consentí a fer la seva última interpretació a Mai no diguis mai. Doncs mentre travessàvem l'espai rumb al nostres destins, Sean Connery ja era un actor famós, al qual li quedaven encara moltes interpretacions brillants per realitzar, potser allò millor de llur carrera, car és un actor que amb la maduresa ha guanyat registres, qualitat interpretativa. M'agradaria dir que tinguérem, durant aquelles dues hores de glòria personal, una conversació fluida sobre temes transcendents, però mentiria, car la veritat és que no ens creuàrem més de tres o quatre frases, totes elles de cortesia, circumstancials entre passatgers, i que, sincerament, ja no record. És inútil, i estúpid, dir-vos que m'afalaga contar aquesta trobada imprevista, el mèrit del qual és, si de cas, de la fortuna, que aquell dia m'afavorí.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris