nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
14°

Cervantes i el felanitxer

Dimarts passat, després de presentar Viatge a la Terra Inexistent, Ferrer Misero oferí un sopar de dret a «La Cuchara» a un grup d'amics. Devíem esser més de tres dotzenes, amb l'afegit que molts ens coneixíem, malgrat ignorar el fet de ser amics comuns de l'escriptor, que celebrava el seixantè aniversari. Així, vaig assabentar-me que Josep A. Grimalt i Joan Ferrer Misero eren parents pròxims, i que sempre havien mantingut una bona amistat. Grimalt, catedràtic jubilat, professor emèrit de la UIB, és un gran conversador i un magnífic lector de bona literatura. Amb ell he passat hores ben agradables conversant d'autors que a tots dos ens interessen i apassionen, començant per Llorenç Villalonga, de l'obra completa del qual realitza un gran treball de curador. Amb peus de pàgina rigorosos, on vessa uns grans coneixements de l'obra i la vida villalonguianes. Va venir bé que, amb el vas de vi a la mà i picant canapès de salmó i dàtils amb cuixot, la conversa caigués damunt Miguel de Cervantes, tan de moda, aquests dies, amb motiu del quart centenari deQuixot. Observava, Grimalt, que, a força de bombardejar el contribuent amb informacions bigarrades i da mezza calzetta, ningú no es planteja el motiu veritable pel qual, Cervantes va escriure una obra sobretot divertida. Sortint del restaurant, vàrem creuar i descreuar vàries vegades la plaça Major, no man's land entre el seu domicili i el meu, donant voltes a l'assumpte. Jo argumentava a partir de les reflexions de Luis Martín-Santos, el novel·lista de Tiempo de silencio, una obra extraordinària, al meu parer, si no la millor, potser, la que més m'agrada, dins la narrativa de postguerra. I que em perdoni Juan Benet. M'emocionava, el psiquiatre basc, quan preguntava: «Per què hagué de fer riure l'home que més melancòlicament ha portat un cap serè damunt unes espatlles vençudes?». Na Fiona Campbel, després d'advertir-me que en castellà sona millor, recorda amb mi les raons de Martín-Santos a l'al·legat joycià, amb concessions al llenguatge de Germania.

-Diu, en successives espirals, que Cervantes no volia esser eMessies, sinó guanyar diners, cobrar imposts, casar la filla, aconseguir favors dels poderosos, amansir-los i tornar-los benignes. El foll li servia de metàfora de la seva frustració.

-Sí. I és natural que, en no guanyar diners, no cobrar els deutes, haver de malmaridar la filla, no aconseguir les gràcies que sol·licitava, patir menyspreus i oblits, dels que fan mal i no marquen, evitar un final de follia.

-Patí presó injusta per assasinat, bitllo-bitllo. Serví de segall expiatori dels poderosos, veritables culpables de la feta. O no ho veu així, el professor Grimalt?

-Viu damunt una talaia. Em recordà, com qui descobreix un Tòfol Colom felanitxer, que Lucien Goldmann advertia, el 1964, que la creació literària sorgeix del conflicte entre l'escriptor i la societat. Ho deia i no se li va rompre un os.

-Normal. Li has de mostrar «La autobiografía de Cervantes», de Gabriel Tortella, en El País de divendres. Potser l'eclecticisme li surti de la bossa.

-Sobretot quan recorda uns aristòcrates francesos que vingueren a Espanya, el 1612, i es feien creus de la nul·la consideració envers un home de prestigi internacional.

-Varen concloure, sorruts, que més valia el seu ressentiment, motor d'una gran obra literària. Això sempre ha anat igual. Esglaia només pensar-ho.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris