nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín:

Un Joan Pau II desvalgut

L'aparició pública, ahir, del papa Joan Pau II, donà lloc a una de les imatges vaticanes més llastimoses dels darrers temps. La visió de la persona de Joan Pau II remet als casos més patètics de manteniment de líders polítics al davant del poder, quan la vida els ha notòriament privat de les seves millors energies i potser ha erosionat les seves facultats. Si se'l consideràs únicament en la seva condició de cap de l'Estat Vaticà, el judici sobre les seves capacitats per exercir el govern seria unànime. El fet que, a més, sigui el cap de l'Església catòlica, objectivament afegeix gravetat a la situació, per més que la fe pugui induir una part dels creients a creure el contrari. Joan Pau II serà recordat com el papa que menà l'Església a l'estat en què es trobava amb Pius XII, qui ha merescut l'epítet de «papa de Hitler» per mor d'una política que, amb la finalitat de lluitar contra el comunisme, el dugué a aliances insanes (entre d'altres, amb el general Franco) i a pactes poc honorables i molt dubtosos des del punt de vista evangèlic. Durant el pontificat del papa polonès (el primer no italià dels darrers quatre segles i mig), s'ha desmantellat traumàticament el moviment conegut com teologia de l'alliberament; s'ha afavorit l'enrobustiment de l'Opus Dei, dels Legionaris de Crist i d'altres corrents conservadors; s'ha beatificat i canonitzat una pila de màrtirs vinculats amb les ales més fonamentalistes del catolicisme; i s'ha jugat un paper molt actiu en la liquidació de les administracions socialistes. Si afegim a tot això el retrocés en el plantejament de qüestions morals (que afecten des de la llibertat personal a la salut), sens dubte es pot concloure que el pontificat de Joan Pau II s'ha desenvolupat sota un signe polític extremament reaccionari. La caricatura d'aquesta situació va ser el parlament adreçat a representants de la Conferència episcopal espanyola, en el qual, com és difícil d'oblidar, es va permetre una inaudita ingerència en els afers de l'Estat espanyol, en al·ludir al Pla Hidrològic Nacional. El podem fer responsable d'aquell lamentable episodi? És mal de creure que Joan Pau II, tot i el seu alineament reiterat amb les polítiques més ultraconservadores, per iniciativa pròpia inclogués temes com la unitat d'Espanya o el mateix PHN en el seu discurs. La seva aparició pública d'ahir suggereix la possibilitat d'un grup de pressió vaticà manejant el papa en favor dels seus interessos. Si fos així, sens dubte es tractaria de gent la qual Joan Pau II ha fet forta durant el seu pontificat, i que possiblement ha anat més enllà del que ell mateix consideraria prudencial. En qualsevol cas, la imatge que ens en queda és la d'un home al límit de les seves forces, i per això mateix extremament manipulable.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris