nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
15°

La insuportable levitat del president

La política en minúscules es construeix sobre terrenys de mentides i tergiversacions. Al seu costat, es basteixen grans proclames, presidides pel rigor i la seriositat, per identificar problemes i reptes concrets que afecten la ciutadania. Les majúscules apareixen aleshores, de forma que intenten consagrar tot el discurs construït en el qual, no ho oblidem, les frases amb minúscules conformen el gruix del missatge. Aquesta sembla ser l'actitud de sempre d'aquest economista-president que es diu Jaume Matas. Les seves darreres opinions sobre l'ecotaxa i la contracció en l'arribada de turistes en 2002 i 2003, en el sentit que l'impost provocà la fuita dels visitants, que ara s'han recuperat gràcies a les benefactores accions del govern conservador eliminant la figura impositiva, s'inscriuen en una política de baixa estopa, de nul·la adscripció a les dades científiques ni, cosa que és pitjor, al sentit comú. Al seu torn, l'altra «perla» del president fou antològica: tothom, digué, és ecologista, fent servir alhora elements de caricatura per exposar les accions d'importants organitzacions consagrades, des de molt abans que ell deixà de ser funcionari en actiu de la Comunitat Autònoma, a la defensa dels actius ambientals. Tot això, junt a una munió d'arguments de més o menys volada -inspirats, entre d'altres conspicus assessors, per un argumentari ultramontà- es comunicava davant d'un auditori convocat per la Cambra de Comerç de Barcelona, una institució solvent que, ja en el seu moment, aturà els peus al cap de Matas, el registrador de la propietat Mariano Rajoy quan, en el decurs de les eleccions catalanes, postil·lava tota casta de maleficis -gairebé un esbucament real de l'autogovern català- si es constituïa un govern d'esquerres a Catalunya.

L'acció política comporta ironia, passió, opinió fins i tot exaltada, orientació de les variables disponibles de tota mena a cada molí particular. Però resulta lamentable que suposi la persistència del missatge torticer de la realitat. I, en el camp de l'economia, la qüestió no és pas trivial, atès que afecta col·lectivitats força amples, que llegeixen entre línies -i també en traços gruixuts- les aportacions dels polítics professionals. Matas, economista de formació, sap perfectament -vaja, això crec...- que l'ecotaxa no suposà cap impacte directe sobre la retracció en la vinguda de visitants a Balears. I ho coneix per la copiosa informació de què, imagín, disposa. Endemés, vull pensar que els seus estudis universitaris el fan estar més interessat sobre tots aquells temes econòmics -literatura acadèmica inclosa- que s'insereixen dins la quotidianitat economicosocial. Per si ho ha oblidat, li recordaré no al president, sinó al col·lega en temes econòmics, que no existeix cap prova científica rigorosa que vinculi la pèrdua turística amb la formulació pràctica de l'ecotaxa. És més, els únics estudis seriosos que se n'han fet -signats per economistes que no tenen, precisament, cap ombra de sospita que formassin part de les perverses esferes del Pacte de Progrés- indiquen que l'elasticitat de l'ecotaxa incidí entre l'1% i el 2% de turistes, particularment britànics. És a dir, estam parlant al voltant de cent mil ànimes sobre deu milions: és, això, una catàstrofe de dimensions orwellianes? No: si l'economista observa la realitat en tota la seva complexitat incorpora vectors distints, de gran transcendència econòmica, que s'instal·len tant a l'interior de l'estructura econòmica balear com a la dels principals mercats emissors de visitants envers les nostres illes. La crisi econòmica alemanya, el tipus de canvi penalitzador de la lliura esterlina, un clar esgotament del model desenvolupista de creixement, la saturació de les destinacions tradicionals de sol i platja, constitueixen claus explicatives potents que aquest perenne prestidigitador del Consolat de Mar hauria de tenir en compte, a banda de la dimonització contínua d'un impost que, en termes econòmics, no només no era lesiu per a la nostra oferta, sinó força més beneficiós per a les arques de la hisenda autonòmica -i, per tant, per a futures decisions d'inversions i d'assignacions de recursos- que aquesta mena de loteria de la tarja verda. En acabar farem comptes i ja es veurà.

Per altre cantó, tots som ecologistes? També cal dir que no. Les paraules i les invocacions han d'anar acompanyades per fets. La nòmina més epidèrmica del que està fent Matas en aquesta legislatura -que ja donà proves tangibles de la seva concepció del que és ser «ecologista» quan dirigí el Ministeri de Medi Ambient- és qualsevol cosa menys un manifest per la defensa territorial i el medi ambient: construccions sobredimensionades, interessos espuris que s'amaguen darrere de l'edificació de l'hospital de Son Espases, dissenys de veritables conurbacions que escamparan la ciutat de Palma fins a la Universitat, preteses apostes per un transport públic que mereix una atenció mínima per part del govern, lleis ambientals que no veuen en l'entorn un patrimoni netament públic, un capital natural que cal preservar per matenir el nostre model turístic d'èxit, tocat per aquestes contradiccions internes i pels avatars dels mercats internacionals.

S'hauria d'acabar amb aquesta cerimònia intencionada de la confusió, de la qual Matas és un mestre incorregible. És respectable que s'estigui en contra de l'ecotaxa i de la fiscalitat ambiental. Els liberals tenen arguments de manual, de caire ideològic: increment de la pressió fiscal, possible contracció dels ingressos per mor de la corba de Laffer, retraïment empresarial, etc. Però el que no es pot afirmar, de forma solemne, és que l'ecotaxa fou la causant d'una «crisi» turística que provocà la caiguda dels visitants. Màxim quan la dada clau, la despesa turística, s'ha contret ara de forma palesa -en plena era Matas-... amb més turistes i sense ecotaxa! Què ens pot explicar, ara, l'economista-president? Cal evitar incórrer en la simplicitat dels missatges, quan darrere hi ha realitats molt complexes. Reconec que això és una inútil demanda per a gent anclada en aquestes coordenades de confusió gratuïta: és la política, com deia, en minúscules, la levitat insuportable.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris