algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Interessos d'Estat

L'article primer de la constitució europea afirma que neix impulsada pels ciutadans i els Estats. I per a mi és, en part, decebedor. Desconfio dels Estats. Curiosament, la primera redacció feia referència als ciutadans, als pobles i, en darrer terme, als Estats, cosa que va provocar la protesta irada de Jacques Chirac. Els pobles fan por als Estats plurinacionals, perquè els pobles són reivindicació, i els Estats són ordre, legislació, contenció. Jo no me'n refio dels Estats, ni que siguin europeus, perquè han maquillat amb sentiments i valors ètics la maquinària de l'administració pública. Els francesos n'han estat mestres. El espanyols, alumnes maldestres. Quan en qualsevol qüestió s'addueixen interessos d'Estat, ja podem ordenar als escolans que facin tocar les campanes a mort, perquè hi haurà víctimes. L'oligarquia espanyola ha maldat per convertir els interessos d'Estat en bandera o en passió popular. Quan l'Estat s'amara de cor o de genitals, sorgeixen Lerroux, Primo de Rivera, José Antonio i el gandul del costat de casa que viu de rendes. I l'un i l'altre, i l'altre i l'altre, pretenen fer-nos creure que l'Estat té ànima, quan no n'ha tinguda ni en tindrà mai. Negocis d'Estat, assumptes d'Estat, qüestions d'Estat, interessos d'Estat, etcètera, són l'etiqueta que porten aquelles gestions o decisions que pot entendre la raó, però que, de tant en tant, rebutja la consciència. Disculpeu-me, no he dit per on vaig. He establert una relació entre la constitució europea, que posa l'èmfasi en la importància de l'Estat com a valedor de les llibertats individuals, i el record de la mort d'Enric Granados que un bon amic va treure, casualment, a una tertúlia. Va ésser la primavera de 1916. Granados, acompanyat de la seva esposa havia embarcat en eSussex, un vaixell de bandera anglesa. Procedia de Nova York, on s'acabava d'estrenar Goyescas i es dirigia a Anglaterra. ESussex, tot i no estar preparat per a la guerra, va ésser torpedinat per un submarí alemany i va enfonsar-se en el canal de la Mànega. Se salvaren molts de passatgers. D'altres, no. Entre les víctimes figurava Enric Granados, una glòria universal. Naturalment, les veus espanyoles més prestigioses posaren el crit en el cel. Granados era un compositor popular, amb plena capacitat creativa, no havia complit els cinquanta anys. Tanmateix, el govern ben aviat va procurar temperar els ànims, mentre el ministre d'Afers Exteriors -que en tenir notícies de la tragèdia deSussex havia presentat una queixa oficial al govern alemany- va començar a tirar pilotes fora i a fer el nyeu-nyeu. Si Espanya tossia massa fort, perillava la seva neutralitat i, sobretot, la pela. La indústria espanyola s'havia convertit en subministradora dels països en guerra i ciutats com Barcelona -per la seva proximitat amb la frontera francesa- reberen la primera allau de refugiats, la dels que abandonen el seu país amb les butxaques plenes. Per una cosa i l'altra, la mort de Granados va ésser considerada una mort inoportuna i, per això, d'oblit imprescindible. Coses d'Estat! Santiago Rusiñol no s'estava de fer pública la seva indignació des de les pàgines de L'Esquella de la Torratxa, ara recuperades per la Biblioteca de l'Avenç. «I Espanya què ha fet?», es demanava, clamant per Granados. Hi ha un paràgraf de l'article especialment interessant. Després d'explicar que li dedicarien misses i homenatges, escriu Rusiñol: «...però Espanya dir al Kàiser, el que ha de dir-li: que la vida d'un gran artista no es paga amb excuses ni amb raons, que el que fa crim ha de pagar-lo, que els seus marins estan degradats, això no ho dirà...». I res no va dir, és evident. No va demanar explicacions per la mort de Granados, com no n'havia demanat pels mallorquins assassinats a Bèlgica mesos abans. El poble -aquest poble que és idèntic a través del temps i que monsieur Chirac ha esborrat de la constitució europea- clamava justícia, mentre el Duc de Lerma, que aleshores era el cap de la política exterior espanyola, feia de no sentir-lo. La política dels Estats és tèrbola. No cal refiar-se'n, ja ho he dit.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris