algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
13°

Història i memòria d'un trencador

Mestre Miquel Parets Montserrat va néixer l'any 1923 al Coll d'en Rabassa, a la carretera de Llucmajor, dins el si d'una família assentada al mateix poble des de molt temps enrere, i que els deien de can «Cullera», encara que ara ja s'hagi perdut, això. Una germana i pus; no eren gaire llargs de família. Quan va esclatar la guerra, mestre Miquel tenia catorze anys, i com que a la casa hi entraven molt pocs doblers, era un temps molt dolent i la fam encalçava tothom, diu ell, es posà a fer feina de mosso de picapedrer amb un mestre d'obres que li deien en Francesc «Guapo». Recorda que féu bastant de temps feina a les obres de la Parròquia d'aquí mateix, amb tanta mala sort que va caure d'una bastida i es rompé un braç. Coses que han de passar. Després, quan se va haver guarit, per mirar de guanyar un poc més, es posà a fer de trencador amb son pare i el seu padrí, que tenien una pedrera a Son Sunyer, part damunt s'Arenal, un «número» li deien al lloc de treure pedra, i l'havia comprada el seu padrí. Hi va fer feina una bona temporada. Son pare i ell trencaven les peces i el padrí les adobava amb un tallant, perquè quan surt la peça de la pedrera, necessita adobar perquè no està encara ben forjada. Quan trobaven «llivanya» la treballaven. La de «llivanya» és la peça de marès més prima que es feia, i tenia més o manco quatre centímetres de gruixa, llavors ve la «mitja pedra», d'uns sis cm; després el «tres per dos», que en feia devers deu; després el gruix de «quinze»; el «gruix de rei», que en feia vint-i-cinc; i el «gruix d'emperador», que en feia trenta. Totes les peces les treballaven de vuitanta per quaranta amb les gruixes dites abans, normalment; això no lleva que no en poguessin fer qualque remesa d'un llarg o un gruix especial, també. Després d'un parell d'anys de fer feina amb els seus, per guanyar més doblers, diu, se n'anà a treballar a una altra pedrera que sols obrava el «gruix de rei» i cada setmana ell tot sol feia quaranta carretades de peces (que era molta de treball, creu-me, m'afegeix). El sistema general era, primer de tot, fer la regata de dalt a baix amb l'escodra (que pesava ben a prop de dos quilos i per manejar-la de sol a sol hi havia un quefer molt gros), en haver-la feta, amb un regla de fusta se marcaven els capcers, tirades de vuitanta cm; més tard, amb una peça de vuitanta de planxa de ferro que feia com una falca, els quatre tascons d'acer i emai, repartint els cops ben compassats fins que s'arrabassava de la part inferior. Sols quedava adobar-la, hermosejar-la una mica amb etallant i llesta. (Que les que jo tallava necessitaven embellir poc, abunda, i no ho dic per alabar-me). També va fer de trencador a Punta Llobera i al Cap Blanc, quan feia la «mili», que construïen una residència d'oficials a Cap Enderrocat. Després de fer el servei militar tornà a fer feina a una pedrera, però aquesta vegada ja de serrador, que la cosa es modernitzà i serraven la pedra amb una màquina que precisament també les fabricava un ferrer que vivia aquí, al Coll, (unes serradores que donaven molt bon rendiment, addueix). Mestre Miquel recorda somrient quan un dia hi va anar a carregar peces un camió que duia per ajudant el seu cunyat Pep, un germà de sa dona, i com que la pedra no era gaire bona, de tenassa flonja que en deien, quan l'anà a girar s'esflorà d'un cantó, li tombà i quasi li aplegà un peu. Son pare que ho veié i se'n desfeia bé, en això de glosar, li entimà aquesta: «Fent córrer aquests carretons/ Pep tu ets molt esburbat/ i si tens una novetat/ i em demanen com ha estat/ diré que t'has travat/ amb sa pell des teus collons». I riguérem de la feta, quan ens acomiadàvem.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris