muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín:
15°

Hem de poder decidir si volem viure junts

Reconec que el debat sobre el pla Ibarretxe em va deixar una mica insatisfet. El sol fet de la seva celebració ja va esser tot un èxit, si més no per la gran tasca pedagògica que va permetre de cara als ciutadans, molts dels quals s'hauran assabentat així que no sols hi ha un problema nacional a Euskadi, o a Catalunya, sinó també a Galícia i fins i tot a les Canàries. Potser això els faci entendre millor Ortega y Gasset quan deia que «posat que no ens podem desprendre dels nacionalismes, haurem d'aprendre a comportar-los». Visió molt mesetària i resignada, però en tot cas millor que la xovinista que va demostrar en el seu discurs el senyor Rajoy, que de fet no cercava més que provocar i fomentar la crispació en un debat que necessitava exactament tot lo contrari: calma, disposició al diàleg i capacitat d'entendre, o almanco d'intentar entendre, la posició de l'oponent. En aquest sentit, el senyor Rodríguez Zapatero va estar infinitament més encertat, però la seva actitud em va semblar insuficient. Va esser un encert que no posàs l'èmfasi de la seva negativa en arguments jurídics relacionats amb el marc legal i constitucional vigent actualment, sens dubte perquè sap que un marc jurídic no és inamovible, sinó que es pot modificar si les circumstàncies ho exigeixen o aconsellen. Per tant, el motiu bàsic per dir no al pla Ibarretxe no és que sigui inconstitucional, sinó que és un pla que ha dividit els bascs per la meitat. Si el pla Ibarretxe tengués el suport del 80 o el 90 per cent dels bascs, i per constatar això no faria falta cap referèndum, no hi hauria Constitució Espanyola de 1978 capaç d'aturar-lo. Sense necessitat d'explicitar-ho, el President del Govern va demostrar que és ben conscient d'aquest fet, però crec que no es va atrevir a treure tot el suc pedagògic possible al plantejament en seu parlamentària, com diuen avui en dia, d'un tema que és necessari i urgent plantejar a tots els ciutadans espanyols si efectivament es vol assolir una convivència en llibertat. I crec que el plantejament és molt senzill, perquè bastaria posar la immensa, aclaparadora majoria de l'Espanya castellana que encara no se n'ha adonat davant una qüestió molt il·lustrativa: Per què és Espanya l'únic Estat d'Europa que encara no té resolta la seva estructura territorial de forma que els pobles que hi conviuen s'hi sentin identificats? Els intents d'uniformització han fracassat pertot arreu. Fins i tot allà on han tengut un cert èxit, i l'únic cas és França, no han fet més que mantenir focus de tensió. A altres bandes han conduït a la disgregació que tant assusta els conservadors espanyols, que tanmateix, incapaços d'aprendre la lliçó, segueixen sense entendre la que per a mi és la frase més ajustada a la situació espanyola de tot el debat de dimarts passat, quan el senyor Ibarretxe, contestant a la insuficient oferta del President Zapatero («Vivim junts i hem de poder decidir junts»), li va replicar: Hem de poder decidir si volem viure junts. En efecte, si de veres es vol preservar la unitat, que tant diu estimar el senyor Rajoy mentre fa tots els mèrits possibles per destruir-la, el problema rau a crear las circumstàncies que facin possible que tots els pobles que integren l'Estat espanyol puguin decidir si volen viure junts, i a l'hora de fer-ho, decidesquin que sí, que volen viure junts. I per això m'hauria agradat tant que el President Zapatero aprofitàs el magnífic debat de dimarts per fer una passa més cap aquest objectiu reconeixent el fet de la plurinacionalitat d'Espanya i per tant la necesitat que totes aquestes nacions, inclosa la castellana, s'hi trobin còmodes i estiguin en un pla d'igualtat. No s'hi va atrevir. Potser va tenir por de la reacció dels carpetovetònics, inclosos els del seu propi partit. Llàstima d'ocasió perduda. Però bé, en vendran d'altres.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris