algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:
15°

Bellesa oculta (bis)

Una de les coses més gratificants que tenen aquestes col·laboracions és notar «in situ», que la gent et llegeix. Encara que siguin els amics, devots i incondicionals de sempre. A vegades la debilitat humana té aquestes servituds i poc basta per inflar-te les xeremies de l'ego. Què hi farem? Dic tot això perquè no fa gaire una bona amiga lectora em recordava que en venir aquestes dates sempre pensava en mi i en un article que vaig escriure amb un títol molt semblant a aquest d'avui. La veritat és que jo també hi pens, en aquell article. Deia, resumint-ho una mica, que la gent alabava molt i, fins i tot es meravellava, de la bellesa efímera i superficial de la flor de l'ametler. Jo, en canvi, convidava els lectors a copsar-ne la bellesa oculta, d'aquests arbres en aquest temps o un poc abans, és la bellesa de les branques que, abans de la brostada, van inflant-se com els pits d'una partera, i els tanys joves adquireixen unes tonalitats entre vermellenques i verdoses que contrasten amb la grisor de l'escorça i de les branques velles i que donen una tonalitat turgent als camps. Si hi pens, en aquell article, és perquè, de cada vegada, és més difícil sustentar la tesi d'aquell escrit. Entre altres raons, perquè per copsar aquesta bellesa oculta és necessari que els ametlers estiguin ben cuidats, exsecallats i podats i que no siguin una anarquia i un cafarnaüm com s'han convertit la majoria dels ametlerars que confronten les nostres carreteres i camins. Què hi farem!

O potser, en aquest món de tangibilitats evidents, mocosament evidents, ens hem d'avesar a perdre per sempre més les subtilitats? Estam condemnats al fet que l'única cosa que «moli» -ja em perdonareu la contaminació motial- sigui l'estampa efímera i adulterada, que dóna rèdit a curt termini? Potser sí, per això no cal ser molt escrupolosos amb la disfressa, es pot adulterar a gust del consumidor. Potser, per això dona Maria Antònia, per honorar prebeates, no hagi patit gaire per posar-se el vestit de pagesa sense rebosillo. Li feia nosa. Na Cativeta, si és en el cel, ja haurà sabut llegir la bona intenció i segurament la mallorquinitat de dona Maria Antònia, que és tan efímera que no paga el sacrifici de dur el rebosillo. Per a què? Si tanmateix li deu esguerrar el maquillatge o li rapinya el cutis amb les randes, o el tenyeix d'aquest color cremós, de pasta de meló tardà que tant l'oieja. Per a què? Si li escabuixa aquest perenne pentinat de gogó de les recòndites verdors ombrívoles i mormolar de tórtores, que ens diria en Costa. No cal portar-lo. Tanmateix, i potser aquesta és la superficialitat que ens dol, dona Maria Antònia amb el rebosillo no és ningú, no és ningú perquè pot ser confosa amb na Cirer, n'Estaràs, amb N'Apol·lònia de son Estarelles o amb la mòmia de sor Tomassa que balla amb el Cardenal Despuig -per parafrasejar uns versos de B. Rosselló-Pòrcel-. I ella ha de ser, ni que sigui heraclitianament, alguna cosa i ser alguna cosa implica sortir visible en algun diari i que tothom reconegui que és ella.

I, si la semiòtica no ens falla (ja se sap que aquestes ciències són una mica taumatúrgiques) aquesta superficialitat del rebosillo, de no voler dur-lo, concorda amb altres superficialitats. Ara resulta que l'augusta dama vol que siguem una Comunitat Històrica o no sé quins vuits i nous i cartes que no lliguen, i vol que ho siguem no per bastir un projecte de país propi, amb unes senyes d'identitat precises i preclares, amb «pàtria i mester», que diria Foix, i servant la llengua dels «qui en vulgar parlaren sobirà», per dir-ho en el verb del mateix poeta sarrianenc, sinó que vol que siguem una comunitat històrica o un ou de quica de dos vermells per poder fer a l'ampla i al seu gust totes les carreteres del món, perquè es veu que som una illa que hem perdut el nord i necessitam molts de camins, amples i llargs, que, si cal, es cargolegin com una serp, i potser algun d'ells ens portarà a Roma. No sabem si a la Roma Imperial amb bacanals, tiberis i altres òrfiques desviacions, o a la Roma papal, aquella que ens fa anar amb el preservatiu a la boca, la Roma mitrada i cardenalícia que algun dia farà santa na Maria Cativa i llavors tots ens aplegarem a la plaça de Sant Pere, ella amb les arrugues planxades, els cabells postissos, que li fan la il·lusió de l'eterna joventut, vestideta castament de pagesa, aixo sí, sense rebosillo, no fos cosa que la bellesa oculta de les randes li fes perdre un mil·lèsima de protagonisme, no fos cosa eclipsàs, per un d'aquests cataclismes universals, la perdurable i estantissa superficialitat.

P.S. Ara, la bellesa oculta prové del xinès, dels criptogrames indesxifrables. Però ho deixarem per a un altre dia, no fos cosa li robem protagonisme.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris