algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 12°
15°

Fent amics

El fet d'obrir diàriament, o quan et va bé, la bústia de ca teva

no és precisament una acció revestida d'emoció, intriga o expectatives de sorpresa. De fet, en aquell habitacle diminut en el qual has enganxat el teu nom com has pogut només hi sol arribar la típica correspondència del banc -és a dir, factures, més factures, cobrament de comissions, targes o el que calgui-, la publicitat personalitzada amb el teu nom -que significa que han pagat per les teves dades al Banc en qüestió, a l'empresa del telèfon o a qui sigui per les teves dades- i la publicitat diversa i sense compromís: pizzes a domicili, reparacions barates i ràpides... Enrere han quedat les cartes dels amics i les postals extremadament grolleres i divertides que podien llegir amb total impunitat tots els veïnats. L'addicció al correu electrònic fa que et puguis comunicar amb els típics amics que se'n van un mes i mig de viatge pels recòndits paratges i, encara així, troben un cibercafè per fer-te saber els pics que han anant aquell dia al lavabo.

A pesar de tot això, l'altre dia a la meva bústia hi havia una publicitat que em va cridar l'atenció, és a dir, que no la vaig llençar directament a la paperera que ja tenim instal·lada de forma adient, sinó que la vaig llegir. El paperet parlava de la dificultat de trobar amics o amigues, en principi això i res més, per compartir sortides, excursions, anades al cine... i et proposava formar part d'un centre internacional d'amics. Precisament aquell anunci va ser la notícia més depriment del dia que vaig trobar a la bústia, per damunt de la factura del mòbil i dels avisos de recaptació de l'Ajuntament. Després em vaig recordar de quan estudiava a Barcelona -fa un parell mallorquí d'anys- i les amigues que ho feien a Amsterdam contaven els problemes greus de solitud que patia la gent de trenta i tants. Els diaris estaven plens d'anuncis cercant gent amb afinitats per quedar un dia a la setmana a un Pub i parlar una mica. I és que si trobar una parella que no fugi corrent és, hores d'ara, una feina mereixedora d'un premi a l'habilitat, canviar d'ambients, trobar noves persones o fer amics -com dèiem a la nostra feliç infantesa- s'ha convertit en un problema a partir de certa edat. Si en això hi afegim que vius desplaçat a una altra ciutat o poble i que, a més a més, ets d'una altra raça, el grau de complexitat és exponencial.

Quan pens en el nombre real d'amics i amigues que tenc i aprecio de veres -és a dir, fora els compromisos, gent que et cau bé però amb la qual no et fas, aquella amb qui vas a sopar de tant en tant i mai no li revelaries certes coses- pens que la meva sociabilitat es mesura més en la qualitat que en la quantitat. I és que si un no aprèn a ser selectiu, passa que et fas amb tothom que t'envolta. Amb els teus companys de feina, per exemple. I clar, després un escriu un llibre, el presenta, et convida i et veus obligat a anar-hi... Això mateix és el que vaig pensar quan vaig veure certs periodistes a la presentació del llibre d'Alfredo Urdaci, tot un compromís, no? Deu ser fort, compartir qualque cosa amb un home que per justificar la seva llegida de C-C-O-O asseguri que ell «només s'agenolla davant Déu». Tranquil, Alfredo, al teu amic Aznar, de moment, els teus amics de l'Obra encara no l'han promogut per a la santificació, però tot al seu temps.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris