nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
12°

Rei de Mallorca i general en cap de les forces armades espanyoles

Tots hem experimentat, algun pic, com la realitat pot superar la ficció, a l'hora d'oferir-nos l'espectacle de l'absurd. La manca de sentit, fins i tot el llenguatge nonsèntic, conviuen amb nosaltres, arrapats a la nostra vida quotidiana. Moltes vegades són com un llibre, un quadre o una melodia que sols demanen, per existir, que algú el llegeixi, el miri o l'escolti. I així anam fent, de vegades amb un somriure als llavis i altres vegades amb una ganyota de fàstic. Perquè aquestes coses no sempre fan gràcia. Devers el 1958, a la prehistòria d'aquesta tertúlia, es recollia l'anècdota del dibuixant, escultor i pintor Pere Martínez «Pavía», que portava barba en uns temps que això no era gaire habitual, per devers ca nostra. Era una barba negra, intensa i profunda, hirsuta i rebel, dins l'estil que aleshores es denominava «bohemi», sense anar a esbrinar què vol dir el mot «bohemi», ni si arrela en una òpera de Giacomo Puccini, o en l'època daurada a París de començaments del segle XX, amb Picasso, Modigliani, Montmartre, poetes famolencs i tota la pesca, o fins i tot en un habitant de la regió de Bohèmia-Moràvia que, juntament amb la Silésia txeca, constitueix la República Txeca actual. Però bé, en Pavía anava tan tranquil pel carrer Conquistador quan es varen creuar amb ell dos joves batidors del moment, maleducats que no tenien motius per tenir educació, ja que ningú no els n'havia ensenyat. I un d'ells li va dir: «Vols dos reals, i aniràs al barber, que t'afaiti?». L'escultor fou pronte en la resposta: «Vols dues pessetes, i aniràs a l'escola, que t'eduquin?». I el jovençà exclamà, compungit: «M'ha calat, el barbut! I jo que em pensava que seria francès!». Altres vegades, però, la cosa és menys amena. Entrà en el piano bar d'un hotel del Passeig Marítim un senyor d'uns seixanta anys, perfectament uniformat de marró clar, amb gorra de plat i bastó de comandament. Darrere ell corria un missus amb les maletes i un altre que semblava anar-li darrere amb un pa calent. El bàrman de guàrdia s'estranyà davant la disfressa, perquè encara mancaven setmanes pel Carnaval. I telefonà a la recepció per esbrinar de qui es tractava. «El Xoco», que sovint fa figa en el seu coneixement de la raça humana, aventura una resposta:

-Era potser un general d'algun exèrcit sud-americà, o un comandant de vol d'alguna línia aèria de nou encuny. I anava amb bastó de comandament perquè els col·lecciona, com fa n'Antonio Gala amb els d'empunyadura de plata.

-Res d'això. Agafà una habitació i a la tarja de l'hotel firmà com «Fernando El Católico». Els de recepció digueren que no el servissin si no pagava.

-Però no li negaren la cambra. Un client, grillat o no, és un client.

-Després vingué a la barra i demanà una aigua sense gas. Supòs que sí, que devia esser pròfug d'algun manicomi, com aquell personatge de Dario Fo.

-El de Mort accidental d'un anarquista? Però no, aquell era un justicier.

-Idò el que jo et dic estava com una puta cabra. A la barra amollà, perquè el sentissin, que era rei de Mallorca i general en cap de les forces armades espanyoles, que estava de pas cap a Canàries, on havia de resoldre el merder de les pateres, perquè venia massa gent, i que tornaria tot d'una per posar remei a la qüestió d'ETA. En vint-i-quatre hores. I el cambrer, és clar, immediatament li retirà la beguda.

-Ara fixa't, i no era alcohòlica.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris