cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín:
15°

Que mai no es pugui dir que llur sacrifici fou enlaire!

El 27 de gener passat es van complir 60 anys que les tropes soviètiques entraven al camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau i alliberaven els 8.000 presoners que havien aconseguit sobreviure. Poc després va venir la llibertat per a altres milers -a Dachau, a Mautthausen, a Ravensbrück ...- que no van formar part de la llista de cinc milions que van deixar la vida a les cambres de gas i en les condicions inhumanes a què els van sotmetre.

La commemoració del 60 aniversari de l'alliberament del camp de concentració d'Auschwitz i de tots els altres, on van morir un milió i mig de persones, reclama l'atenció de tothom. És important que la humanitat s'adoni de fins on es pot arribar en la negació dels valors de la persona. Tenim una bona oportunitat per lluitar contra l'oblit. Avui encara queden testimonis d'aquella gran tragèdia. Però, i el 2045, quan faci cent anys de tot allò, seran capaços el homes del futur de saber treure les conseqüències d'aquell fracàs de l'humanisme mundial? Del que facem avui tots nosaltres dependrà en part la resposta. Vull dir que la commemoració d'enguany té sentit plenament si esdevé didàctica, o sigui, que tots plegats en sapiguem treure la lliçó.

No he vist que les nostres autoritats locals i insulars (ajuntaments, consell insular, govern de les Illes) hagin fet res per ara per recordar-nos que entre els noms dels presoners als camps de concentració nazis hi havia també gent d'aquestes illes. A l'igual que d'altres molts ciutadans del món -jueus i gitanos, homosexuals, deficients mentals, persones d'esquerres o simplement demòcrates...-, centenars de catalans, valencians i balears, fent part del contingent de republicans que fugien de les represàlies salvatges dels franquistes en la postguerra espanyola immediata, van anar a parar a aquells centres d'horror. Sotmesos als treballs forçats o fins i tot assassinats per la seva condició de resistents antifeixistes i per la complicitat del règim franquista amb les autoritats nazis. Després de la guerra, a diferència del que va succeir als deportats d'altres països d'Europa, van patir la indiferència i l'oblit. La memòria del seu patiment només ha pogut ser restablerta plenament d'ençà de la recuperació de la democràcia. El seu testimoni, però, ha de ser conegut per les generacions més joves.

Segons va escriure Antoni Pons Melià al llibre Víctimes del silenci (2001), vet aquí els noms dels menorquins morts a Gusen-Mautthausen (Àustria) entre el 26 de juliol de 1941 i el 27 d'octubre de 1942: Enric Ballester Dalmedo (Maó), Joan Bonet Ribas (Eivissa/Maó), Àlvar Cardona Carreras (Maó), Josep Caules Pons (Ciutadella), José Garcia Rodríguez (Galícia/Maó), Bartomeu Florit Pellicer (Alaior), Sebastià Garriga Arrom (Maó), Manuel Marquès Pons (Ciutadella), Llorenç Mercadal Borràs (Maó), Antoni Mercadal Cardona (Maó), Jaume Mercadal Orfila (Alaior), Ignasi Moll Caymaris (Ciutadella), Antoni Noguera Olives (Maó), Joan Pons Mercadal (Maó), Ernest Rosselló Gómez (Fornells), Rafael Saura Moll (Maó), Crescenci Sintes Pons (Maó), Josep Van-Walré Coloma (es Castell). Són els noms d'unes persones, que van morir tan joves i en circumstàncies tan dures que no mereixen que els menorquins d'avui els oblidem, i manco encara que no siguem capaços de reconèixer-los el testimoni contra la intolerància, contra tot allò que és i significa el feixisme.

I quina llàstima, ara que es parla tant d'Europa i de la falsa «Constitució» europea -aquest refrit de tractats que, d'ací a uns dies, ens «permetran» de refrendar amb un sí gens explicat i molt induït-, quina immensa llàstima que hàgim de quedar tan lluny de construir una Europa on les polítiques d'Estat, on les polítiques absolutistes, que tanta sang han fet vessar en la història, esdevenguin senzillament impossibles!

Ja sé que a les Illes Balears el Govern del PP-UM no té entre els seus objectius la recuperació de la memòria històrica. La voluntat de recordar el passat amb rigor és una garantia perquè mai més la guerra i el genocidi no es tornin a repetir. Però ¿seria demanar massa a les nostres autoritats que s'adheresquin al compromís, aprovat per la Unió Europea i l'ONU, d'establir el 27 de gener com a Dia de la Memòria de l'Holocaust i la Prevenció dels Crims contra la Humanitat? Seria una presumpció democràtica excessiva que els Sr. Matas i companyia i el Parlament de les Illes per unanimitat manifestassin el suport als actes de commemoració que es realitzaran fins al mes de maig, coincidint amb l'alliberament dels presos dels darrers camps de concentració i la fi de la Segona Guerra Mundial? «Malauradament, el record de l'Holocaust no ha impedit que en els darrers anys -vull esmentar aquest fragment de la Declaració institucional de la Generalitat de Catalunya- s'hagin produït crims contra la humanitat a Cambotja, els Balcans, Rwanda, i que els drets humans hagin estat i siguin vulnerats arreu del món. La memòria de l'Holocaust i dels genocidis produïts al llarg del s XX ens han d'esperonar en la consecució d'un ordre mundial just, basat en el respecte als drets de les persones i dels pobles, com a fonament de la pau. (...) Els drets humans, la solidaritat, el respecte pels pobles i la diversitat cultural, formen part dels valors fonamentals del nostre país. La memòria dels camps d'extermini, el coneixement de la història d'Europa, i de la nostra pròpia història, és un dret de la ciutadania i la millor eina per combatre el feixisme, la vulneració dels drets humans, l'antisemitisme i tota mena de racisme».

Als qui en van poder sobreviure i ens han fet arribar la veritat d'una de les tragèdies més grans de la humanitat i als que hi van trobar la mort, gràcies, moltes gràcies, pel seu testimoniatge. Que mai no es pugui dir que tant de sofriment va ser en l'aire!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris