muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
14°

Els experts han parlat: paguem-ho

Ja fa temps que ningú no discuteix que la primera raó de ser de la televisió és que se'n parli: qui es creu, encara, allò d'ensenyar, entretenir i no sé què més? Des que Nipkow i Baird barrinaran l'invent (i res d'anodí no pot sortir del matrimoni intel·lectual entre un rus i un escocès) els terrícoles dediquem més temps a parlar de la televisió que a mirar-nos-la, i no diguem a mirar-nos-la amb la mínima atenció. Per això hi hem sobreviscut com criatures intel·ligents, o gairebé, perquè la mirem moltes hores, però sense gaire atenció, i per això ha sobreviscut l'invent de Nipkow i Baird, perquè en parlem sense aturar des de fa prop d'un segle.

I n'hem de parlar un cop més perquè s'hi anuncien grans canvis, a la televisió pública estatal: la publicitat hi passarà de dotze minuts per hora a nou!, ni més ni menys. Això sí que és un canvi, i no el bellugar-se del xinesos, sobretot si arribés a complir-se. El fet que la legislació sobre publicitat sigui sistemàticament i constant infringida a totes les televisions, sense cap mania ni problema legal, fa preveure'n tot el contrari. Aquesta reducció en tres minuts per hora de la publicitat ha estat una de les propostes del comitè de savis que han enllestit aquests dies un informe per al govern central, un informe que proposa, a més, que l'estat es faci càrrec del bilió llarg de pessetes (més de vuit mil milions d'euros, no ve d'aquí), i que es posi el comptador a zero. O sigui, en termes teològico-financers: el cel obert per a tota la colla d'experts a gastar que hi treballen, i que es dediquen des de fa dècades a gastar i gastar sense cap control ni propòsit.

Qualsevol canvi real, qualsevol canvi efectiu, qualsevol canvi, en fi, al món de la televisió pública, sembla -per molt que parlin els experts- fictici, inimaginable, impossible. Qualsevol canvi radical s'hi ha decretat impossible ja fa temps, i això és el primer que ens han dit els experts, tot i que ja ho sabíem. Qualsevol canvi que en mereixés el nom, com ara dedicar aquest bilió llarg de les antigues pessetes, que creix any rere any i que ben segur continuarà creixent, a foteses com ara l'educació o la investigació científica, o una part a solucionar la fam -aquí i a les antípodes- o la malària, o a mantenir el patrimoni natural, o a lluitar contra la contaminació atmosfèrica, o contra l'estupidesa, o a dur les despeses socials a nivells mínimament comparables als de l'Europa civilitzada, qualsevol opció d'aquestes ja ni es contempla; qualsevol canvi és cosa de mal gust, d'exòtiques gents que no saben en quins temps viuen, i en què s'han de gastar els diners en l'estat del benestar. Del benestar dels que els gasten, per començar.

La comissió de savis ha parlat dels seus savis consells, que si contenien algun mínim punt de radicalitat, alguna proposta de canvi efectiu, serà ràpidament diluït pels seus i nostres intèrprets polítics, perquè tot continuï igual. Els savis han parlat que hem continuar pagant, eternament, que hem de continuar alimentant la xusma que ens entreté els horabaixes, els matins, les nits. Hem de mantenir aquesta mescla indeleble i eterna -nacional, en el sentit més inveterat del mot- de la pseudociència i les cataplasmes, aquesta desfilada televisiva i contínua dels consells mèdics i la crònica de la faràndula, els balls regionals, l'homenatge a les mestresses de casa barrejada amb la discussió escolàstica sobre les últimes novetats científiques, per dissimular un mínim. Avui mateix, el primer canal ha dedicat una matinal hora sencera a divagar sota l'epígraf:

«Costums que ens fan engreixar», com si no fossin de domini públic o no es poguessin resumir en tres minuts, i el segon canal ofereix com a tema central de La botica de la abuela: El higo. Ho juro. Hem de continuar pagant el pantojisme i promocionant la selecció de folklòriques, velles glòries, famílies reials i toreros desenfeinats, honrades persones totes que necessiten de la promoció diària de la televisió pública per guanyar-se la vida, com tothom. Qui gosaria eliminar de la graella els entreteniments nocturns dels dissabtes, la doble ració diària de Corazón, corazón («Los famosos, sus trabajos, sus vidas, ocio, etcétera. También habrá humor, bellesa y moda», n'avisa la programació, per si algun alienat tingués la temptació de perdre-s'ho), les telenovel·les, la recreació simpàticament exculpatòria del franquisme que fa anys se'ns inocula des deCuéntame cómo pasó. ¿Qui gosaria condemnar la població a viure sense Splunge, sense Cruz y Raya.com, sense la dosi diària i setmanal de l'única religió universal, també dita futbol? ¿Com podríem afrontar l'estiu sense aquestes simpàtiques competicions entre pobles de tota la pell de brau, eGran Prix, aquestes simpàtiques competicions que presenta el simpàtic Ramón García, omnipresent presentador que només deu tramar com protagonitzar la missa dominical, per fer-hi el ple? ¿Qui pot ser tan cruel d'esborrar de la petita pantalla aquesta icona de la modernitat, de la postmodernitat i de la ultramodernitat que és Cine de barrio? ¿Qui podria silenciar el periòdic revival de Raphael i de Teresa Rabal, o la insidiosa Memoria de España, aquest estat ric que pot dedicar aquest bilió i escaig, i molt més, a l'estupefacció catòdica?

També fa temps que sabem que la televisió és un estri essencialment foucaltià: la seva funció bàsica és llevar tota transcendentalitat als continguts, que apareixen sempre i tots al nivell del moment més banal de la programació. Són l'entrevista amb Saramago, el racisme als estadis o la tragèdia del tsunami les que es posen al nivell de la Igartiburu i de Ramón García, mai no a l'inrevés. I és per això que el tresor públic n'ha de pagar la festa: el contrari seria molt més costós.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris