muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
14°

Marilyn

S'ha inaugurat a Madrid l'exposició Marilyn. Vida de una leyenda, que estarà oberta al públic fins el proper 27 de març, en el Centro Cultural de la Villa de Madrid. La mostra reuneix 280 obres, entre fotografies, retrats de pintors i distintes versions artístiques centrades en el mite femení, humà i sexual, icona d'una generació i llarg referent deglamour, concentrat en una dona que, amb els cabells tenyits de ros, tristesa inconcreta en els ulls i cames poderoses, més que no perfectes, si pensam en Angie Dickinson o en Cyd Charise, decidí un bon dia que només volia esser meravellosa. El seu nom real era Norma Jean Morteson Baker, va néixer a Los Angeles l'1 de juny de 1926 i va morir a la mateixa ciutat, el 5 d'agost de 1962. Tenia 36 anys i durant molt temps el món sencer acceptà que tot havia estat un empatx tràgic de Nembuta. Més tard, les investigacions de Normal Mailer, Anthony Summers i altres biògrafs i periodistes, han qüestionat aquesta interpretació i el seu final ha entrat en una obscura embolicada en la qual intervenen els Kennedy, des del president John Fitzgerald, «Jack», fins a bona part del clan, passant pel parent polític Peter Lawford. Tot plegat, un embull del qual segurament no se'n traurà veritablement clarícia, perquè hi ha pel mig la CIA i l'FBI, aleshores sota la fèrula sinistra de J. Edgar Hoover que, amb l'única intimitat d'un col·lega masculí, exhibia orgullós, en el seu domicili, el famós calendari de Kelley, monogràfic de Marilyn Monroe nua. Hoover deu esser el primer culpable de la llarga classificació documental, encara segellada com a «seguretat nacional». No són berbes, si pensam que, fet i fet, només es tractava d'una distingida representant destar system. No sé jo si l'exposició de Madrid malda per aprofundir en l'enigma que se'n va endur a la tomba, Marilyn, perquè les imatges, tot i que sovint palesen aspectes de la seva complexa psicologia, no desvetllen secrets d'Estat d'alt voltatge. Naturalment, no manquen, a l'exposició, peces emblemàtiques, com la Marilyn d'Andy Warhol, de 1967, o les fotografies de Sam Shaw, Eve Arnold, Tom Kelley, Douglas Kirkland, Milton H. Greene, i possiblement, també, les de Richard Avedon, George Barris, Cecil Beaton, William Read Woodfield, etc. Na Fiona Campbelvalora, en el cas de Marilyn, la tragèdia d'una dona conscient de representar un producte artificial, amb intel·ligència suficient per aspirar a esser considerada un ésser humà.

-Tothom es queda amb les boutades deChanel 5, eDom Perignon amb caviar i la limusina, i oblida el seu bon gust per l'art plàstica, la inquietud literària amb poemes que no eren tan dolents, la llarga relació d'amistat amb el segon marit, Joe DiMaggio...

-És cert. Amb Arthur Miller, el tercer i darrer marit, freqüentà grups i tertúlies literàries on no actuava només com un cos o un tros de carn. Coneixia l'obra d'El Greco, Goya i Picasso. I quan vivia a Nova York, tenia en el seu apartament una tela de Toulouse-Lautrec i una escultura de Rodin.

-Aquell gran mite, tanmateix, no aconseguí mai una cotització de primer ordre, en el món del cine, un cachet semblant al d'altres monstres com Elizabeth Taylor o Ingrid Bergman.

-Al fons de tot, si observes aquells primers plans fotografiats per Bert Stern o Lawrence Schiller, i tapes la seva boca, de sensualitat extrema, només veus els ulls insegurs d'una dona esglaiada davant la vida i el mal dels homes.

-Veus una víctima que pagà amb la fama, i algunes interpretacions notables, el terbolí agitat d'haver viscut.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris