nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
15°

Anècdotes del condó

Ara que la sida, la conferència episcopal, en Rouco Varela, ePaPa de Roma, i així, a l'engròs, el beatum més fonamentalista i doble moralista, han posat damunt taula de polèmica tan estimable utensili de prevenció, m'han estimulat per contar-vos unes experiències personals directament relacionades amb l'única goma que no venien a Can Codina, potser. Just havíem tornat, la família, del nostre periple eivissenc, hi anàrem (fugírem?) tres i en tornàrem quatre, que em vaig posar a fer feina a la botiga d'electrodomèstic anomenada C.Cabot ubicada al carrer del Baró de Pinopar, just on ara hi ha una franquícia de Telefònica i farà uns mesos hi vaig comprar els ormejos d'això de l'Internet. De la feina aquella a Can Cabot, no importa parlar-ne gens ni mica: poques alegries i els greuges oblidats. El que sí record clarament és la primera vegada que volgueren fer-me sentir malament per demanar una capsa condons, i la volia pagar! Devia ser l'any 1975 o 76, que un horabaixa vaig tenir la necessitat de comprar una capsa de preservatius. Aleshores sols els venien a les farmàcies i a les cases de putes cares. La farmàcia que em queia més avinent de Baró de Pinopar, era la del carrer dels Oms, que avui regenten els meus amics Antoni Torrens i Francesca Armengol, a més del Josep, el seu fill. Aquell temps era la farmàcia Salvà, propietat del senyor Salvà, home estirat, amb cara severíssima, cabells engominats i pentinats cap enrere ben planxats sempre, el pintaria, que ja devia arronsar per la seixantena llarga. Em va atendre ell personalment, amb el rostre sever i mudada de jaca creuada color obscur, com sempre. Una capsa de condons, per favor. Em mirà de dalt a baix amb un menyspreu immens, com si mirés un llimac, per després escopir-me: «noltros no venem porqueries d'aquestes!». Jo, que sempre he tingut bons reflexos i ràpids recursos verbals, rabent li vaig contestar textualment: «Senyor Salvà, porqueries pot ser que no en vengui, vostè, però la imbecil·litat, la regala, cregui'm». Li vaig girar l'esquena i mai més vaig tornar a entrar a aquell establiment en tot el temps que va ser propietat de tan caspós personatge.

Un altre pic, bastants anys després, que havíem de fer nit a Petra, a la casa del meu cunyat Antoni Soler «Terrola» del carrer Ample, també vaig pensar que havia de menester subministrament de l'estri en qüestió. A la farmàcia de la Plaça (l'única del poble) hi vaig trobar una al·lota enfilada a una escala de gat que col·locava medicines als prestatges de dalt de tot a l'esquerra, i un home d'edat darrere el taulell, més bé baixet, molt magre de cos i de rostre seriós però correcte, sobretot molt pulcre. Bones tardes. Bones tardes tengui. Una capseta de preservatius, si és tan amable. Sí, bé, de quins els vol? I ja me tens enrocat. Qualssevol, els que vos agradin més a vós, dit així, a la ràpida, per sortir-ne del pas i no haver de confessar la meva imperícia sobre el particular. Va ser quan el dependent va tòrcer el collet, i a la torta i capejant em contestà: ai, fill meu, que en fa d'anys que jo ja no n'empr d'això...! Així, ben seriós i amb una carona de resignació immensa, absoluta... Me n'arrambà una capsa no record de quina marca, vaig pagar i partir amb el barram estret per no riure. La que sí va esclafir va ser l'al·lota de la bata blanca de dalt de l'escala. A un pèl li vingué no perdre l'equilibri.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris