nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
16°

Peixos dins garrigues (de nevades, terratrèmols i tsunamis)

No voldria parèixer amb aquest article un d'aquests mallorqui-

narros -arros- dels d'«aquí, a Mallorca, ho tenim tot» («en petit, però», afegeixen després). I tal vegada, excepte amb el turisme, deu ser vera. O no? Tenim terratrèmols, nevades i tsunamis, val a dir que, gràcies als déus, en petit. D'això va. Però els he dir que val la pena, «dimensionar-ho» correctament, relativitzar-ho un poc, com va dir Sara Montiel en una cita genial i absolutament apòcrifa: «ya dijo Einstein, que todo es relativo».

Anem per parts. A les 2.54 de la nit del dia 21 de Gener de 2005 es produí un terratrèmol d'una magnitud de 4 graus, al Pla de Mallorca. L'epicentre del terratrèmol era a 28 quilòmetres de profunditat, ben davall Sant Joan. El matí, als cafès del poble, tothom donava la seva versió, personal, de la feta. Bàsicament, tremolor, renou dels vidres, com una espècie de tro sec, renou d'esquerdat a la pedra, o com si el fustam de la casa cruixís. Abans, el comportament dels animals va ser estrany. Els moixos miolaven d'una manera rara, els cans lladraven -amb un lladruc entre el plor i el pànic-, les gallines anaven desbaratades, fins al punt que algú es va aixecar pensant que una geneta havia entrat dins el galliner, ja que a l'hora que era -prop de les tres de la nit- no era normal aquell tragí. Sensació que el llit es movia; a algú, que pixava, se li tallà el roll de la impressió... No hi ha notícies de més desgràcies. Ni d'objectes caiguts, ni de cruis a les parets. Malgrat tot, els terratrèmols afecten molt la sensibilitat social de desastre i desprotecció. Arriben sobtadament i sense avís perceptible pels homes, no pels animals; el fet de no poder usar les edificacions com a refugi i que la terra, el nostre màxim element de sosteniment, ens falli, provoca un sentiment de pànic i alarma general.

El Dr. Miquel Grimalt, exalumne meu, i bon amic, professor a la UIB, és un dels més reconeguts experts en riscs naturals. N'ha fet la seva referència a les illes Balears (La geografia del risc a Mallorca) i la continua fent. Segons ell i segons les cròniques, des del segle XIII fins al XIX el nombre de sismes, de certa importància, que han estat constatats supera la quinzena. Entre ells, el de 1660, l'anomenat terratrèmol de Campos. L'any 1755 es feren rogatives a les esglésies per demanar que el perill sísmic que havia assolat Lisboa, i Cadis, amb un tsunami poc després, no afectàs Mallorca. Ciutat, per por, trià com a segon patró Sant Francesc de Borja, atesa diu Grimalt «la virtut antisísmica atribuïda al sant jesuïta». Hi ha recollits més casos els anys 1763, 1764, 1773 sembla que de poca importància; a 1783 amb l'anotació «se sintió un terremoto» o «asustáronse mucho las religiosas de San Jerónimo y hubo que sangrar a varias de ellas». Durant el XIX hi ha ressenyes d'altres sismes, el 1827, el 1835, 1851 i 1870. El de 1827 afectà, també, el Pla de Mallorca, els pous tragueren aigua pel seu coll un parell de dies i a Sineu la parròquia es cruià. El 1835 la gent sortí de ca seva, anà als carrers amples i s'improvisaren campaments de barraques. El de 1851 sembla haver estat, diu Grimalt, el major terratrèmol que ha patit Mallorca, en època històrica. S'esbucà una de les torres de la Seu, campanars d'esglésies quedaren enrunats i moltes cases cruixides, al castell de l'Almudaina s'enfonsà la torre de l'àngel. Els sismes moderns, més prop nostre, són de 1978, 1980, 1989. El març de 2004 n'hi hagué dos de petita intensitat. La història ens demostra que en qüestió de terratrèmols s'ha de relativitzar però, si acudeixen al web www.emsc-csem.org , que mesura i grafia, a l'instant, «on line», els terratrèmols que es produeixen al món, confirma que durant la setmana passada, es produïren a la regió Mediterrània més de 120 terratrèmols. Val a dir que, si més no, per als santjoaners, fou el «seu» terratrèmol.

Continuam. Aquesta setmana estam sotmesos a una onada de fred, la qual cosa ha provocat nevades a cotes baixes, fins i tot a vorera de mar. La consciència, percepció i record de la gent de les situacions climàtiques extremes és molt particular. I de durada curta. Vull dir que l'expressió «això abans no passava!» és molt generalitzada. I per als més compromesos, la culpa ha de ser del canvi climàtic o que Bush no vol signar el protocol de Kyoto, sobre la limitació d'emissions contaminants a l'atmosfera. Idò, tres quarts del mateix. La història, i torn citar el professor Grimalt, ens ho constata: nevades abundoses des de fa molts de segles; fins i tot la confirmació de la «petita edat glacial» a Mallorca, que afectà tot Europa els segles XVI i XVII. A gener de 1697 s'hagueren de descarregar de neu les teulades per por que no passassin per ull, i algú esmenta «gel dins mar»... Rullan, Ventayol o Xamena, historiadors de Sóller, Alcúdia i Felanitx citen nevades de més de quatre palms. I la gent, tanmateix, té per referència «s'any de sa neu», que fou, per antonomàsia, el 1956. El comerç de la neu és un bon indicador d'aquesta climatologia històrica, vegeu els treballs el d'A. Gorrias i P. Segura. Així com l'estudi de les rogatives i les processons, per les sequeres, com ho ha fet M. Pastor, que donen un toc científic a la manca de dades estadístiques de climatologia històrica.

Bé, i ara toca als tsunamis. A més de les rissagues a Ciutadella, ben estudiades per Jansà et alter, o les ones provocades per terratrèmols nord-africans -es veu que la gran placa euroasiàtica empeny l'africana- trob una notícia deliciosa, aborronadora per als qui la varen viure. És deCronicon, 31 de gener de 1756: «Ha vingut avís que en la vila de Sant anní, la mar era entrada dintre de terra mitja llegua i deixà tanta còpia de peix que les garrigues n'estaven plenes; fonc una ona qui entrà dita aigua; ... i s'endugué una penya qui pesava cent mil quintars».

De totes les maneres de poc serveix. Tendim a valorar els esdeveniments extrems, els riscos ambientals, en funció de la nostra història. Aquesta anyada ja tenim per contar, esperem que no en vénguin més, ja que encara queden les sequeres, ventades o calabruixades. He trobat, a la història de Vilafranca: les teuleres acabaren les teules de tot Mallorca, pel mal que va fer un calabruix «gros com a magranes». O els llamps. Contra aquests, però, hi ha remei. Passin, amb un servidor, l'oració protectora: «Santa Bàrbara va pel camp / amb un llum de l'Esperit Sant / Santa Bàrbara què feis aquí / tres ennigulats veig venir / un de trons, un de llamps i un de mals espants / Santa Bàrbara protegiu-nos / i enduis-los-vos , on no canten galls, ni gallines / ni persones vives». Amén.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris