Madrid és per a les Illes Balears allò que els Estats Units d'Amèrica eren per a «Espanya», almenys per un sector rellevant de la seva ciutadania més nacionalista. El poder polític de l'estat espanyol en el món es pot ponderar de moltes maneres, i, en conseqüència, només valorar-lo en funció de les bones relacions amb l'administració americana no és una ingenuïtat, però sí una manera parcial d'entendre el conjunt d'allò que passa en el món. El Govern de les Illes Balears actual pretenia reproduir, salvant les distàncies, el model Aznar-Bush, allò que hauria pogut ésser el binomi Estaràs-Rajoy. En aquell Madrid de la legislatura passada es va mitificar la gestió republicana i es van projectar a Washington bona part d'allò que havien de ser els horitzons de la política estatal. Mentre això passava en un estat subordinat, en una de les colònies menors d'aquell estat titella hom que aspirava a consolidar-se políticament, tenia posada la mirada sobre Madrid. La capital -en lletres majúscules s'entén, era l'escenari de poder metropolità des d'on es podria continuar alimentant la política sucursalista i clientelar tradicional. Tanmateix, aquell escenari es va esfondrar, entre d'altres motius com a conseqüència de les ambicions insaciables i per haver menyspreat sistemàticament la ciutadania conscient. Ara Bush només és útil per a Aznar i Madrid ha esdevingut un tanatori, en una de les sales del qual cada dia hi apareix una família endolada. N'hi ha alguns que hauran d'anar fins i tot a plorar a l'enterrament de la Sardina, a Marratxí, i, per això, no necessitaran disfressar-se.