Les Illes Balears tan sols apareixien en el discurs munarià per negar-ne l'existència. De sobte, hi emergeixen amb la denominació de «comunitat nacional», supòs que «inexistent», en coherència amb l'anterior. Comença a ser avorrit haver d'escoltar discursos buits que acaben amb la demanda d'un Règim Fiscal o amb la proclamació de la independència. Després, no se'n torna a parlar ni s'actua en conseqüència. La política virtual s'ha ensenyorit de la comunitat autònoma. Vists des de fora, la impressió és grotesca. Na fa gaire un analista polític gallec caracteritzava Jaume Matas com l'única pervivència de sentiments i d'idees «nacionalistes» perifèriques al Partit Popular. Però, tornem al discurs de la nostra presidenta per destacar-ne quelcom de positiu. No contenia cap al·lusió de mal gust referida als immigrants i això s'ha d'agrair. La presidenta del Consell progressa adequadament en solidaritat i esperit integrador. En realitat, el discurs, sota l'aparença de pla «munareche», destil·lava subordinació al Partit Popular i la més evident era la renúncia a la insularisme desbocat que ha estat la raó de ser del seu partit durant els darrers anys. Això, que és raonable, no és en aquest cas fruit de la raó, sinó de la dependència. És obvi que la «sobirania» rau al Parlament, on els conservadors tenen majoria absoluta. I els populars què fan? Riuen totes les gràcies de la nostra presidenta, mentre intenten anorrear-la per enèsima vegada.