muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
14°

Entre Dalí i Roualt

Entre els gnòstics de tots els temps o de totes les èpoques, es produeix una distinció entre l'ésser diví pròpiament dit i una seva emanació que seria la força o la potència creadora del món o dels móns, la qual seria el demiürg. En quant l'artista és concebut com el creador de l'obra d'art, resulta massa fàcil que, qualque moment, el considerem com una mena de demiürg. Però l'artista no parteix mai del no-res, d'una banda, i, de l'altra, la seva capacitat creadora al llarg del temps no és sempre la mateixa; els seus resultats no són sempre els mateixos, val a dir que són d'una qualitat desigual. Així, hem de concloure que l'artista no és exactament un demiürg ni prop fer-s'hi; almanco no és, en cap cas, un demiürg constant i perpetu. I això, no sols per l'obvietat d'estar condemnat -com tothom- a topar-se amb la madona o emister de la dalla. La qualitat de les obres que produeix -li agradi o no li agradi- és variable. Ni el millor artista produeix sols obres genials. Algunes vegades, l'encerta, i altres ho intenta.

En una llarga xerrada que feim a l'estudi de Pere Martínez Pavía, a la zona entranyable del Call, rodejats d'escultures, dibuixos, esbossos, pintures i projectes, l'amic Pavía em recorda aquesta veritat tan òbvia, tan compartida, tan considerada d'allò més natural per als no artistes i que, tanmateix, alguns creadors embriagats pel que consideren els seus èxits tendeixen a oblidar qualque moment. I tal vegada no hi ha artistes més perillosos que aquells que es consideren genials en tot moment.

De tota manera, el problema no és sols un problema psicològic o moral. No es tracta sols que hi hagi artistes que siguin una mica estufats. No es tracta sols d'una qüestió de vanitat. La realitat és que, des del moment que existeix un comerç de les obres d'art, les tècniques de marketing influeixen també en l'estat confusionari que suposa la valoració de les obres d'art sobretot o primordialment en funció de qui n'és l'autor, fins al punt que s'arriba a pagar merament, per dir-ho així, per la firma -o més aviat la Firma amb majúscula- que les acompanya. I així Salvador Dalí podia arribar a fer negoci simplement signant fulls de paper en blanc (que el gravat ja l'hi afegirien després). I així igualment una prova d'una planxa d'un gravat reproduint tan sols un punt o un cercle en negre o en vermell -autentificada, això sí, per la Firma corresponent- pot esser venuda com una obra d'art autosuficient, per si mateixa.

En definitiva, una obra d'art -més simple o més complexa- no pot esser valorada en funció únicament -o primordialment- de qui sigui el seu autor. L'obra d'art requereix esser valorada sobretot i primordialment en funció de si mateixa. L'artista autèntic no ho pot ignorar, això. La qual cosa no vol dir que la seva exigència estètica l'hagi de portar tan enfora com en el cas de Roualt, que el 5 de novembre de 1948 va cremar, en presència d'un algutzir, 315 de les obres que li havien estat restituïdes pels hereus del marxant Vollard, pel fet que considerava que estaven inacabades i que no tendria temps per a perfer-les en el que li restava de vida. En qualsevol cas, si comparam la seva actitud amb la de Dalí, no hi ha dubte sobre quina és que ens inspira un major respecte. I parlant de respecte, qui primer n'ha d'experimentar davant l'obra d'art és l'artista. La seva firma o Firma no en mereixerà mai de manera automàtica, diguin el que diguin -o defensin el que defensin- els marxants.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris