nubes dispersas
  • Màx: 21°
  • Mín: 20°
19°

Un poc més de diàleg

Una vegada a un vell republicà li demanaren si creia en els Països Catalans i ell va respondre amb aquestes paraules:

«Doncs, sí. I penso que, desgraciadament, en aquest aspecte la influència d'en Joan Fuster no va ser gaire bona. S'hauria d'haver estat realista des d'un bon principi i adonar-se que, almenys des del segle XV, hi havia una certa diversificació, fins al punt que calia trobar una fórmula que respongués a la realitat i pogués ser admesa per tothom. S'hauria hagut de dir Països de Llengua Catalana i no Països Catalans, perquè aquesta denominació té una connotació que, encara que es vulgui interpretar com una qüestió estrictament lingüística i cultural, ha portat molts inconvenients. Si s'hagués trobat un nom comú, que era molt difícil de trobar -de fet ningú n'ha trobat cap d'acceptable-, o s'hagués limitat a dir que la unitat es limitava a la llengua, les coses haurien anat millor».

Això ho va dir ni més ni menys que Heribert Barrera refundador d'ERC. A aquestes paraules es poden afegir les demandes d'aquestes setmanes de fer de Catalunya una única circumscripció europea, les del President del Parlament de Catalunya de tenir un Estatut que reconegui Catalunya com una nació (no una part) i l'acceptació del Conseller en Cap de la nomenclatura «Català-Valencià» per a la nostra llengua, quan tots sabem fins on es pot arribar amb aquestes concessions. I si faig memòria, puc recordar un enfadat Carod-Rovira afirmant alguna cosa com que era un error històric que el partit a què pertanyia es presentàs a Mallorca.

Sense ser del seu parer, pens que els d'ERC d'aquestes contrades abans de fer xantatges a tercers haurien de triar: o exigir l'expulsió de totes les persones esmentades abans del seu partit, i no anar als seus congressos a fer mamballetes, cosa delirant, o deixar el dogmatisme, anar per feina i no vendre més fum. D'altra banda, Carod-Rovira i Puigcercós, als qui admir, haurien de ser prou valents com per aconseguir que el sentit comú i la responsabilitat política arribassin als seus coreligionaris d'aquestes terres.

Tal volta és perquè no sóc d'una gran ciutat i no sé fer les coses a l'engròs, però és que al meu petit poble les negociacions no es fan d'aquesta manera. Nosaltres negociam i més que negociar -el verb ja no m'agrada- ens posam d'acord asseguts al voltant d'una taula, tranquil·lament, i si pot ser acompanyats d'un bon sopar i un bon vi que en aquestes contrades abunden, però sobretot sense imposicions ni exigències a priori.

No ens barallem més, no mirem sols les divergències, no anem de victòria en victòria fins a la derrota final. Companys, facem finalment les paus i construïm d'una vegada per totes la Mata de Jonc que el poble necessita.

Llorenç Carrió i Crespí. Sant Jordi.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris