cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
20°

Malgrat Auschwitz

La vida no s'acaba mai. Tampoc el discurs. Aquesta deu ser la conclusió fonamental a la qual arriba Imre Kertész, l'escriptor hongarès premi Nobel 2002, després de Sense destí, després de Fiasco, després de Kaddish pel fil no nascut, sobretot després de Liquidació, la primera novel·la que ha publicat després de l'obtenció del premi i que recentment ha aparegut en català, en treballada traducció d'Eloi Castelló.

Aquesta conclusió és una conclusió més aviat externa -per dir-ho així-, derivada del fet de la continuïtat i de la insistència de la seva escriptura, més que del que ens narra o explica. Val a dir que el que recolza o dóna suport a tan decisiva conclusió és el fet en si de testimoniar, d'adreçar-se a nosaltres, no la substància o el contingut del seu testimoni, el qual, com hom pot suposar fàcilment -donada la seva condició d'exinternat a Auschwitz i a algun altre Lager (amb eVier-und-sechzig, neun, ein-und-zwanzig indeleble a l'avantbraç)- és d'allò més negatiu respecte al que són capaços de fer els homes, no precisament a favor de la vida.

Centrant-nos en Liquidació, aquest seu darrer llibre (de moment) cal reconèixer que el sorprenent caràcter positiu de la conclusió en qüestió no es transmet exactament durant la lectura de la novel·la sinó en haver acabada aquesta, quan un tracta d'aclarir-se les idees, empresa que, en aquest cas concret, no és precisament bufar i fer ampolles o -com deim més sovint entre nosaltres- amollar bolla. Per començar, el narrador inicial, un lector i corrector d'estil d'una editorial que creu únicament -i encara a estones- en la seva feina, malgrat esser conscient de les seves limitacions -entre elles les imposades pel règim comunista que finalment ha caigut però sense que ell hagi contribuït gens ni mica al seu enderrocament (perquè ja fa molt de temps que «no pretén cap millora de l'estat general de la societat o cap mena de canvi»)-, lector narrador, si m'és permès el joc de paraules, que es troba amb una obra de teatre escrita per un amic que s'acaba de suïcidar: una peça ambientada en el Budapest de 1990, titulada justament Liquidació, i en la qual apareixen com a personatges els mateixos personatges de la novel·la, inclòs el lector narrador o el narrador lector. Ens enfrontam, doncs, amb una ficció de segon grau, amb una ficció teatral dins la ficció novel·lística, amb un discurs que no és lineal, adesiara fraccionat, i que reflecteix una realitat prou fràgil i fragmentària. De fet, Imre Kertész no ha tengut cap empatx a manifestar en una entrevista publicada a l'Avui (18/3/04): «Els personatges d'aquesta darrera novel·la són un veritable trencaclosques». No és gens estrany, doncs, que el lector, si aconsegueix d'aclarir-se una mica, no ho faci fins acabada la lectura. Gosaré concloure, idò, que no basta llegir el llibre; de més a més cal reflexionar sobre les dues realitats col·lectives a les quals fa referència, les dues caracteritzades per ser el resultat o la conseqüència de dos règims totalitaris, un basat en les virtuts immarcescibles de la raça ària (el nazisme) i l'altre en l'eficàcia de la dictadura del proletariat i de l'economia planificada (el socialisme real), tot plegat dues utopies -o més bé dues ucronies- que tant han contribuït als sofriments de la humanitat durant el segle de la Megamort.

El fet que l'amic suïcida hagi nascut, gairebé per miracle, a Auschwitz -i així dugui tatuat el corresponent número a una anca- potser és la major justificació de la seva mort voluntària, a més d'una eventual resistència a començar una nova vida després de l'esfondrament del règim comunista, per allò de la por a la llibertat... De fet, més que res, se suposa que ha de tenir a veure amb la seva condició de jueu, de fill de jueva -que és així com es determina aquesta condició- i, com afirma taxativament la seva dona: «No sabem què vol dir ser jueu». De fet, l'altra conclusió de Liquidació pot esser que, si no som jueus, no podem acabar d'entendre per què se suïcida aquest protagonista nascut al barracó hospital d'Auschwitz. Tanmateix, aquesta possible explicació del destí d'aquest personatge -per important que resulti dins el repartiment de la novel·la- queda en un segon pla en relació a la conclusió principal a la qual ens ha fet arribar Imre Kertész. La qual cosa no vol dir que, tècnicament, els mitjans per a acabar amb la vida humana damunt el planeta no estiguin a l'abast del poder polític de, com a mínim, dues superpotències. Però sense un cert component de follia, les tècniques de destrucció no basten. I de moment, amb totes les dificultats que es vulguin, la vida segueix. Després d'Auschwitz, tal vegada és quan més necessària resulta la poesia.

Bartomeu Fiol, escriptor

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris