algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
20°

Quadern de viatge

Diumenge, 19.- El capellà mussitava una pregària, breu i inintel·ligible, i dipositava l'hòstia sobre les nostres llengües agenollades. Guardàvem els preceptes, dominical i festiu, oint missa i rebent el sagrament de l'eucaristia. Havia sentit contar a la meva àvia que, abans de combregar, era obligació dejunar sis o dotze hores, la qual cosa no era difícil aquells temps d'escassesa, sobretot si s'anava a missa primera. Nosaltres, però, de primer havíem d'abstenir-nos de menjar sòlid, i era sòlid tot allò que no era aigua, tres hores abans de rebre la sagrada forma, després, rebaixaren el temps de dejuni a una hora, i, finalment, es podia prendre hòstia i cafè amb llet tot alhora, en una evident relaxació dels costums més antics i ferms de l'església. L'hòstia era, i encara és, un tros prim de pa àzim consagrat, obrat en forma rodona pels hostiers, que indefectiblement s'aferrava al paladar i que només podíem alliberar del cel de la boca fent servir la llengua, tenint molta cura de no usar les dents. Ens l'havíem d'empassar sense rovegar, reblanida i arrugada, però sencera. Mastegar-la era, en certa manera, esbocinar el cos de Crist. A l'època de la qual us parl se'ns advertia de la presència, tot i que dissimulada, d'homes dolents i de comunistes, tots ells ateus, essent aquests darrers els més despietats per ofendre Déu. Nosaltres esdeveníem vigilants i aguaitàvem per tal de descobrir algun infiltrat entre la parròquia, però mai no els poguérem distingir dels fidels convictes. Deien, els frares i mossens, que aquelles males persones, renegats enviats pel maligne que fingien fe, anaven a combregar amb intencions pèrfides, guardaven la santa forma dins la boca i, o bé la rosegaven fent-la sagnar, causant un dolor immens a nostre Senyor, o bé, quan ningú no els veia, la se treien, humida de saliva, de la boca i li escopien fleumes i blasfèmies. Més recentment, la litúrgia s'ha apartat de la tradició per guanyar hàbits ridículs i incomprensibles, com és ara que els combregadors puguin optar entre que el sacerdot els deixi l'hòstia sobre la llengua, o bé la posi a les mans dels feligresos perquè ells mateixos l'engoleixin. Doncs aquesta dissipació dels costums cristians ha portat altres rituals més perversos, com són les misses negres, i al seu voltant han sorgit màfies que trafiquen amb hòsties consagrades. A les misses negres, rituals satànics practicats per sectes clandestines que idolatren el diable, i li reten devoció, sovint oficiades per clergues apòstates i descreients impius, s'hi practiquen cerimònies sacrílegues i/o orgiàstiques. En ambdues es profanen hòsties consagrades, que s'aconsegueixen en el mercat negre d'hòsties, la procedència de les quals és el robatori de sagraris o, sobretot, camells que combreguen amb la mà i guarden la forma a la butxaca per després vendre-la. Les cotitzacions oscil·len en funció de llur origen i de la dignitat eclesiàstica de qui les ha consagrades, essent les del papa, i per extensió les de la cúria romana, provinents del Vaticà, les més valorades, atesa la dificultat per aconseguir-les. Tot i això, es dóna en aquest comerç inic un grau molt alt de frau, car la consagració és indemostrable. Es comenta, en àmbits lluciferins, que una nit d'aquest hivern passat, en un santuari enturonat en el pla de l'illa, s'hi celebrà un ritus diabòlic, en el qual l'oficiant portava revestiments litúrgics, en concret una casulla negra. En dit cerimonial, sota els efectes de l'alcohol i altres drogues, s'hi practicaren sacrificis, tortures, estupres i, a més, violaren dues hòsties consagrades per l'arquebisbe de la catedral de Santiago de Compostel·la. A alguns dels participants, atesos pel servei d'urgències d'un hospital de ciutat, se'ls diagnosticà possessió contra natura agreujada amb esqueix. I això que només feien d'escolans.

Dimarts, 21.- Si de profanacions parlàvem, tot i que no és pecaminosa en un sentit religiós, si que ho és en la vessant espiritual de la gastronomia, àdhuc potser té un caire disbauxat, d'estimulació involuntària envers la drogoaddicció o, si més no, en fa referències subliminals, a la inauguració de l'hotel d'una cadena hotelera, es serví pa amb oli dins xeringues d'un sol ús. Un pa amb oli líquid, òbviament, tot i que no s'aplicà, gota a gota, per via intravenosa, sinó intrabucal i d'una xarrupada, car els convidats tastaren la deconstrucció de la primera meravella culinària d'aquest país xuclant directament de l'instrument mèdic destinat a la introducció, o a l'extracció, de substàncies líquides. Així que no fóra just, ni exacte, parlar de xute de pa amb oli. Si de cas, d'una forma bàrbara, i estúpida, de consum.

Lluís Maicas, escriptor

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris