nubes rotas
  • Màx: 25°
  • Mín: 25°
26°

Cela i la corrupció

L'any seixanta-tres, Camilo José Cela va proposar al seu paisà Manuel Fraga -aleshores ministre d'«Información y Turismo»-, la creació d'un fons de rèptils, destinat a subornar o acontentar aquells escriptors de pes que mantenien una actitud excessivament crítica envers el govern. Ho afirma Pere Ysàs en el llibre Disidencia y subversión (Edit. Crítica, 2004). Cal suposar que la notícia crearà polèmica, tot i que les bones relacions de Cela amb les clavegueres de la dictadura ja són força conegudes. Tanmateix, davant el cinisme corrupte de l'escriptor gallec, sols se m'ocorre exclamar «'usted sí que sabe!» Tenc el convenciment que la recomanació feta a Fraga, no sols va reeixir, sinó que va quedar incorporada a tots els manuals que ensenyen les quatre normes més elementals de com exercir el poder, perquè han estat molts els polítics que han procurat untar els escriptors (o a certs escriptors). Sobretot una vegada instal·lats en la democràcia. El fet de col·laborar amb la Dictadura suposava, per part de l'intel·lectual, empassar-se moltes coses gruixades que, evidentment, eren males de pair. D'altra banda, la Dictadura en tenia prou amb les porres i les pistoles per a convèncer l'opinió pública de la solidesa dels seus arguments. En qualsevol cas, els escrúpols de l'escriptor a col·laborar amb el poder polític, en l'aspecte que sigui, desapareixen en temps de democràcia. En temps de democràcia tota excusa és bona per a encetar noves amistats i per a acceptar col·laboracions que vénen de dalt. Des del setanta-cinc ençà, el coqueteig entre el Poder i l'escriptor ha estat més que evident. L'escriptor servia per a infinitat de coses. La Monarquia, per exemple, va acostar-se a Pla, Alberti o Cela per tal de guanyar credibilitat democràtica. La senyora Carmen Romero, de «La Bodeguilla» estant, va compartir «fandangos y alegrías» amb els novel·listes castellans que començaven a publicar, fins al punt que va anunciar-se l'aparició d'una nova novel·lística espanyola patrocinada pel PSOE. Pla (ja té penques la cosa!) va donar credibilitat democràtica i catalanista a més d'un estaferm que n'estava més necessitat que una granota d'un bassiot. El polític pot disposar de subvencions, beques, obsequis i càrrecs per a repartir entre els escriptors que té interès a acontentar. Fins i tot, té la possibilitat de promoure la publicació d'unes obres completes si l'intel·lectual cobejat és una patum. Amb aquestes paraules, no vull suposar que tots els escriptors, professors o pensadors que han disposat d'alguna d'aquestes canongies siguin corruptes. Ho afirm sincerament: estic convençut que la gran majoria l'han aconseguida per mèrits propis. Tanmateix, una part d'ells -una petita part-, s'ha d'incloure a l'apartat que Cela qualifica de gent fàcilment subornable. Hi ha carreres espectaculars, en el camp de la literatura, que no responen a la qualitat literària que se suposa que ha de tenir una obra d'èxit. Encara que això ha estat així ara i sempre. Cela no va inventar la corrupció. La conxorxa entre el poder polític i la gent de lletres, ve d'antic. Bécquer, entre vers i sospir, redactava informes a la policia sobre l'activitat revolucionària d'altres escriptors. I n'hi ha hagut molts d'altres, és evident. En realitat n'hi ha hagut de tota mena, d'escriptors subornables. Escriptors que delaten, com Bécquer. I escriptors que maquillen actituds vergonyants, com Joan Estelrich. Cal suposar que el govern Matas, després de sembrar el món de la cultura i de la llengua de cadàvers, voldrà demostrar que no tot el catalanisme manté actituds radicals i intentarà qualque maniobra d'apropament als escriptors de la terra. Res excessivament costós, que no tremoli Ramis d'Ayreflor. Quatre toquets a l'esquena i una postal per Nadal. Però l'apropament hi serà. Si el conseller Fiol em convida a un cafè en el Bosch, teniu per segur que us ho faré saber.

Llorenç Capellà, escriptor

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris