cielo claro
  • Màx: 17°
  • Mín: 15°
14°

Joan Pons: un cant d'esperança

Que Joan Pons és una excel·lida figura de la lírica mundial, no cal ni dir-ho. Fins i tot ho saben els qui se senten poc -o gens- atrets per l'art operístic. De la mateixa manera, dir d'ell que és, també, un ésser distingit per un capteniment de senzillesa natural i càlida, tot i les glòries diàries que assaboreix, no pot suposar, per res, descobrir mèrits nous. Ben al contrari: del seu tarannà en donen testimoni amics i paisans quan freqüenten la relació personal amb ell -inclosa na Niní, l'esposa del somrís net i lluminós. Ara bé: afegir que Joan Pons, com a síntesi exquisida dels dos trets que esment, s'hagi erigit en veu contra el cruel mal de la sordesa, resulta, en canvi, conèixer una virtut que potser molta gent ignora. Però és ben bé així. Joan Pons posa generosa veu al combat humanitari contra la sordesa, i, és clar, no ho fa aportant una veu rogallosa, vulgar o de cabreta ferida, sinó a l'inrevés: una veu privilegiada, elegant, musical; una veu, en definitiva, senyora de l'harmonia i de les cadències, transmissora, dalt les taules, de tota la gamma possible dels sentiments humans. Potser poques vegades les patologies auditives greus s'han vist mitigades així, pel suport del do contrari -vull dir el do dels sons fets música vocal, nota poderosa, sostinguts elegants o pianíssims entendridors. Al silenci espès, al silenci de desesperança, Joan Pons hi desgrana el prodigi de les seves cordes vocals.

Per entremig de l'agenda professional, comprensiblement atapeïda de contractes, de compromisos i debuts en els continents més llunyans, el baríton ciutadellenc, almanco una vegada cada any, puja a un escenari per buidar el torrent de les mil notes que porta dins la seva caixa toràcica impressionant. Aleshores escampa sons sobergs amb l'afany de rompre la barrera del silenci impenetrable i fosc dels malalts. Sobretot, dels malalts desnonats, no exactament per la ciència, sinó més bé per l'economia. Açò és, els malalts oprimits sota les botes dels genets de l'Apocalipsi de la misèria, la fam, l'analfabetisme.

Si és vera dir que les actuacions líriques de Joan Pons sovint s'acosten a la perfecció vocal, les que du a terme en la seva lluita contra els que viuen enfonsats en el pou del silenci resulten, a banda de perfectes, d'una força de noblesa que, a mi, m'esborrona la pell. El cor -el sentiment humanitari d'aquest cantant- no li cap dins el pit, i mirau que n'és d'enorme la talla de camisa que gasta.

Joan Pons s'ha, en efecte, implicat amb la Fundació Clarós, nascuda el 1998 per iniciativa d'un grup de metges catalans que practiquen l'otorinolaringologia humanitària a favor de fillets atacats de sordesa profunda. L'entitat actua mèdicament, segons un compromís molt explícit, en regions deprimides del planeta: Nova Delhi, Moldàvia, Cuba o Egipte. Milers i milers d'infants de les zones pobres de la geografia mundial pateixen severes malalties de tota mena. La sordesa profunda n'és una de tantes, com també ho són les plagues bíbliques de la desnutrició, la violència sexual o l'explotació laboral. Hi ha tants de desastres esfereïdors que mai els governs no resoldran...! Deixondir el carés solidari de les persones individuals, sense haver d'apel·lar a les autoritats polítiques, és un exercici cívic indefugible. Que els homes i les dones situats dalt la cimera de la fama donin exemple, té uns efectes d'imitació social molt plausibles.

Com cal suposar, el paper de Joan Pons, en aquest projecte de la Fundació Clarós, no es limita a ocupar l'escenari com a convidat de luxe, a cantar i esperar els aplaudiments i les flors del públic suvora el prosceni. De cap manera. Va més enllà, i en els darrers anys ha passat a ocupar la direcció artística. Així, idò, carrega sobre si la feina de comprometre artistes per tal que acceptin d'intervenir en els recitals lírics que es preparen cada any. Coordina els programes, col·labora a definir-los pel que fa a la selecció musical, elegeix escenari, etcètera. Naturalment, la recaptació de taquilla consegüent passa a alimentar l'aparell financer de l'ajuda humanitària als nens sords del món. El més peremptori és disposar de materials quirúrgics per aplicar als joves pacients els implants coclears, o sigui l'implant de la còclea o caragol de l'oïda interna. Aquests dies el recital s'ha donat a Palma, després d'haver passat ja per Menorca. Em sent cofoi, com a paisà, que Joan Pons no sigui sols la veu del melòman que paga i exigeix, sinó també la veu dels infants sords que viuen entaforats en el silenci tombal. És així que el baríton esdevé, alhora, un cant d'esperança.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris