lluvia ligera
  • Màx: 24°
  • Mín: 21°
18°

Pujol, federalisme i nacionalisme

La conferència de Jordi Pujol, dijous passat en el Club ltima Hora, va donar una sèrie de claus polítiques molt interessants per entendre tant la perspicàcia analítica de l'expresident català com la manca de claredat en la qual està instal·lat una part del nacionalisme. Digué Pujol que «la reforma de la Constitució pot blindar el procés autonòmic i em fa una mica de por; no hi ha necessitat ni pressa per reformar-la». Cantà les excel·lències de la Carta Magna actual perquè «és oberta i permet moltes interpretacions», a més de deixar la porta oberta a la «bilateralitat» en les relacions entre, pel cas, el govern de la Generalitat i el nacional, de tal forma que no obliga a la homogeneïtat. En canvi, la reforma constitucional que diu el govern del PSOE que vol impulsar podria suposar «un Senat fort i autonòmic» que seria «perillós per a Catalunya perquè duria a la homogeneïtat autonòmica» amb la conseqüència ulterior de «deixar-nos (al govern català) amb poc marge de maniobra».

És una radiografia nítida sobre què està passant i què podria passar. Pujol és un nacionalista. I com a tal rebutja el federalisme. Ell, com a bon nacionalista, el que desitja és, si un cas, una mena de fàctic confederalisme. Sovint, aquestes dues formulacions d'estat se confonen. Però són absolutament contradictòries. És ver que la perversió del llenguatge polític, i l'abús de certs termes als quals se sol donar significats diferents al que en teoria tenen, ha duit a identificar el federalisme com una via d'increment dels autogoverns autonòmics que tendiria a ser gairebé quasi confederalista. Res més lluny. El models d'estats federalistes se caracteritzen per ser unitaris, s'organitzen en parts a les quals se donen nivells d'autogovern ics, però sempre la sobirania és única i l'executa el govern central que és el que se reserva la potestat última sobre tota competència política cedida a les parts. El model confederal és el contrari: les parts són les que voluntàriament cedeixen porció de la seva sobirania, amb capacitat de recuperar-la, a un «centre» que entre totes conformen. A Espanya s'optà (1978) per introduir a la Constitució el novedós sistema autonòmic, que no és federal pròpiament però s'hi assembla en certs aspectes. El que passà és que, com recordava Pujol, també se permet una relació bilateral entre el govern d'una part i el de la globalitat. De tal forma que, via pràctica i segons la força de cada part, se podia anar configurant unes relacions de certa i llunyana olor confederalista, tot i no ser-ho de cap manera: és el camí que han seguit Catalunya i País Basc en relació al govern nacional, per enfortir-se.

Ara, la reforma constitucional i l'enfortiment del Senat introduiria l'element institucional més clarament federalitzant, o sigui, a la pràctica, el potencial fre més important a la via de fets consumats que han seguit els governs basc i català per incrementar els seus respectius autogoverns allunyant-los dels altres. Encara més clara queda la intenció reformadora si s'atén a la creació de la Conferència de Presidents, el pròxim novembre. Encara que hores d'ara ningú no sap què vol exactament el govern amb la reforma del Senat ni amb la Conferència aquesta, el cert és que el concepte polític que unifica les dues propostes és meridià: ens institucionals de relació entre iguals (governs autonòmics) que, a la vegada, se relacionen en conjunt amb el suprem (govern nacional). És la passa capdal cap el federalisme fàctic que permet la Constitució i, alhora i en relació inversament proporcional, la passa més gran, i sense retorn, cap a l'allunyament de qualsevol esperança pseudo confederalista. És, en fi, la passa clau per, políticament, desfer qualsevol intent de consolidar diferències de naturalesa institucional. Amb aquestes realitats institucionals funcionant, les esperances nacionalistes quedarien molt malmeses. De fet, seria l'atac de més fons que haurien rebut en més d'un quart de segle de democràcia. Llavors, a uns agradarà i a d'altres no. Però és el que és i d'aquí el temor que expressava Pujol. Perquè un nacionalista, si de veres ho és, ha de fugir com del dimoni de qualsevol intent federalista. Com fa Pujol, que amb el seu discurs retrata els que veuen en els aires federalistes del PSOE algun avanç nacionalista. En absolut, és el contrari. Amb rollo i educació, però el contrari.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris