nubes dispersas
  • Màx: 23°
  • Mín: 21°
24°

La nit de l'art

La Nit de l'Art suposa una feina extra per a la policia municipal, ja que entre autoritats amb càrrec, càrrecs sense autoritat, i autoritats sense càrrec, els carrers de Palma s'omplen d'una gentada que vol visitar les distintes galeries i no sap, exactament, on són. El resultat és un caos. Gent per un vent, gent per un altre, i els uns i els altres que intercanvien salutacions a cada cantonada. L'un: «Uep! Què fas per aquí?» L'altre: «I que no ens havíem saludat en el carrer de més avall?» Res, una nova encaixada de mans. O dues besades, cas d'haver-hi dones. Ningú no vol reconèixer la veritat. És a dir, que a causa de les múltiples ocupacions etcètera, etcètera, fa exactament un any que no ha acudit a cap galeria d'art i no recorda amb exactitud quines tresques s'han de seguir per arribar-hi. Camí de la Galeria Ics, María José Frau va tenir una idea. Sí, sí, una idea, la qual cosa hauria d'ésser notícia de primera pàgina a tots els diaris de Palma. «Catalina, tenc una idea», va confessar a la Batlessa. «Pura o impura?», va voler saber aquesta. Va respondre María José: «L'any que ve, per la Nit de l'Art, podem organitzar una gimcana motoritzada. I tota la nit, motoristes amunt i avall cercant galeries». Va agradar-li la proposta a la batlessa. «El premi podria ésser una figureta de Lladró», va comentar. «Damunt el prestatge de la xemeneia queden finíssimes», va afegir Francesca Bennássar. Assentiren les altres dues. Una figura de Lladró fa bo i, a més a més, no es pot trobar un trofeu més adient per complementar la Nit de l'Art. Catalina va concloure que encarregaria la gimcana a Tolo Güell, perquè coneixent la seva capacitat de convocatòria seria un fracàs si, tirant pel baix, no fes entrar cent motoristes a cada galeria. I això que no són a mà, les galeries. Ara per ara, a Palma, és més fàcil trobar esclata-sangs fora de temporada que galeries d'art. Rogelio Araujo va cansar-se de fer voltes infructuosament, fins que va optar per aturar un taxi. «Por favor, taxista, sea usted tan amable de dejarme en la puerta de una galería de arte», li va dir mentre s'asseia, alleujat. Va picar l'ullet, el taxista. «Comprendo. Usted quiere algo como lo de Rusia». Va apressar-se a sortir del cotxe, Araujo. «No hay quien aguante a los políticos -explicava, el taxista, als seus companys de parada-. Si no les entiendes, malo. Y si los entiendes, peor. ¿Qué va a ser para ellos una galería de arte? Algo como el Rasputín, me digo...Si no, no sé». Anant d'un costat a l'altre, Araujo va topar-se amb Àlvaro Gijón i Rodrigo de Santos, que es trobaven en una situació similar a la seva. No sabien cap on encaminar-se. «¿Hacia el norte o hacia el sur»", va demanar Gijón. «Echemos una moneda al aire», va proposar Rodrigo de Santos. Ja volava la moneda, quan va passar Joan Bauzà. «Que cercau una galeria?» -va demanar-los, triomfant-. «Seguiu-me, no perdeu temps». Tots tres, el seguiren sense demanar explicacions. «Jo faig el que m'ha dit que fes en Fiol -va dir-los Joan Bauzà, sense reduir la marxa-. I no falla». «¿Y qué te ha dicho Francisco Jesús?», va voler saber Rodrigo de Santos. «Que no perdi de vista en Janer Manila i arribaré a totes», va respondre, tot assenyalant un home que, desconeixedor de l'interès que despertava, caminava vint passes endavant d'ells. De mica en mica, el seguici va fer-se més i més nombrós. Bauzà arreplegava tots els aperduats. «No perdeu de vista en Janer!», repetia. «Desde luego, Janer ha sido un gran fichaje para la cultura balear», comentava Maria Umbert. «Un intelectual no hace daño -li va respondre Rodrigo de Santos-. Más de dos son un empacho». Asentia, María Umbert: «Ocurre como con el buen vino. Una copa alegra una mesa. Dos, pueden marearte». L'altra expedició, la de la Batlessa, s'encaminava a la Galeria Ics, sense dubtes ni vacil·lacions. La Batlessa havia previst visitar-les totes, les galeries, i fer-se fotografiar a cada una. Esbufegava ella i esbufegava la comitiva. «Fer cultura és sa», comentava Francesca Bennàssar per trobar qualque justificació a la Nit de l'Art. «Vols que et digui..! -li responia María José Frau- Si fer cultura és caminar, no em fan gens d'enveja aquests que tenen quatre carreres». La Batlessa també es queixava dels peus. Va explicar-se: «Així com una processó em motiva, aquest anar de galeria en galeria no em diu res». «L'any qui ve, si ho trobes, les autoritats podem fer aquesta mateixa ronda d'anit en processó i amb un ciri encès», va apuntar María José Frau. «I en acabar?», va demanar Francesca Bennàssar. «Apagam el ciri», va dir la Batlessa. «I feim una missa rosiera a les Quatre Campanes», va concloure María José. Responia, la Batlessa: «Tots els horabaixes de diumenge que no hi ha futbol, podria haver-n'hi una, de processó». Eren prop de la Galeria Ics. Francesca Bennàssar va al·legar que feia una vànova i que no comptassin amb ella per fer embalum. Mentre, l'altra comitiva avançava amb més dificultats. Gabriel Janer va aturar-se a menjar una llagosta al Bosch, i el seguici, amb gran consternació, va haver de posar el fre. «Mosso, dos dits de sifó!», va demanar Joan Bauzà al cambrer. «Vamos a llegar tarde y Catalina nos quiere en la foto», va comentar Àlvaro Gijón, ple de neguit. «Tu procura no perder de vista a Janer o nos quedamos como ciego sin lazarillo», el va tallar Maria Umbert. Tots eren pendents de Janer. Quan l'escriptor va adreçar-se al lavabo per rentar-se les mans, en el lavabo, no hi cabien. Hi havia empentes per entrar-hi. «Les senyores fora!», cridava un client amb els calçons descordats. «Atrás! -va ordenar Joan Bauzà-. No és cap porta d'emergència!». Finalment, Gabriel Janer va sortir al carrer i tots li coparen darrere. Així, sense perdre'l de vista, arribaren a la Galeria Ics al mateix temps que la Batlessa i les seves acompanyants. «Ja hi som tots? -va demanar na Catalineta- Idò entrem». De sobte, la Galeria Ics, comunament silenciosa i buida, es va omplir de gent cridanera. «Ara ens hem de fer un retrat -ordenava la Batlessa-. Posau-vos com un equip de fútbol: els de davant, acotats; i els de darrera, drets». Els fotògrafs s'apressaren a deixar constància de l'esdeveniment. «Tenc una fam que m'alça», va confessar Francesca Bennàssar a la Batlessa. «No passis ànsia. Sempre ens oferiran quatre bessons d'ametla i un glop de Delapierre», va animar-la, ella. I així va ésser. Els cacauets s'acabaren en un batre d'ulls, perquè l'art fa entrar en gana. Així, rosegant cacauets i amb una copa a la mà, la Batlessa va fotografiar-se amb l'artista que havia penjat la seva obra a les parets. «Enhorabona, jove, que tenguis sort», el va complimentar na Catalineta, mentre li enflocava dues bessades. Els altres visitants il·lustres ja s'havien posat en teringa i anaven passant. Els homes li estrenyien la mà, les dones el besaven. «Que tenguis sort», «enhorabona», li deien. «Que el vegem en el Cel», li va dir Pep Carles Tous, que passava per allà, va veure trull i va afegir-se a la coa. Ràpidament, Joan Bauzà reagrupava els membres de la seva comitiva. «Ja ho sabeu -els va dir, baixet, baixet-, en sortir en Biel Janer, tothom darrere». Els esperava una nit plena d'aventura. Partiren. «I ara què?», va demanar l'artista al galerista. «Res. Pots pagar el Delapierre -li va respondre aquest-. Al cap i a la fi han vengut per tu».

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris