cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
22°

Dues anècdotes amb genuïna innocència

Ara entre nosaltres, hi ha una cosa que ben de veritat m'agrada de valent, em dóna molt de gust, i els que teniu la paciència de llegir-me qualque pic ho sabeu: és el contar anècdotes. Després, treure'ls punta o no, ja és un altre postulat. Per poc que pugui ho faig tanmateix, però no ho consider estrictament necessari. El fet de gaudir-ne d'escriure-les i, potser, tant de bo, també vostès de llegir-les, al meu parer ja justifica embrutar aquest raconet del diari, adesiara. No tots els dies tinc l'eina esmolada a bastament com per exercir la crítica clàssica en el meu opinar, gens ni mica dolça sovint, ja ho sé, però no hi puc fer res, no me poden fer dues vegades. No tot han ser llenderades. Arriba un moment que el que pega fa mala cara, imagineu-vos el que rep. Avui en contaré dues amb tota la santa innocència que pugui congriar, encara que, al final, pens que tindré el regal de dedicar-les a qualque personatge concret. No hi puc fer més: la mala bava és cosa de naixença, tanmateix.

La primera contarella d'avui és aquella de l'aprenent d'escultor que un bon matí, prestet, començà a fer feina al costat d'un mestre a un taller on es treballava la fusta. Anava molt feiner el jove i era evident, se'l veia ganós i amb els ulls farcits d'impaciència per aprendre coses, de fer via en arribar a ser destre en el maneig de la gubia i la pell d'escat, l'aixa i la rasqueta. El mestre, tot d'una s'adonà del voluntarisme de l'al·lot, l'agafà a part dels altres i li posà damunt el banc de feina un tascó gros de bona fusta i li digué: apa, mira si en treus un Sant Crist maco d'aquí. No importa que frisis, però dóna-li cebes. El mosset s'hi aferrà amb ràbia mentre el mestre se n'anà a fer la seva. Quan a tall de migdia s'acostava l'hora d'anar a dinar, el mestre escultor tornà a veure el banc on havia deixat el mosset engrescat en la comesa de donar forma a un Sant Crist, el trobà tot suadenc, venga cops amb el martell i la gubia, que sols li quedava una escapcioneta de no res de fusta. El mestre tot astorat li preguntà: però, es pot saber què punyetes fas? Al que el mosset contestà: mestre, no passeu gens ni mica d'ànsia, que si aquí dedins hi havia un Sant Crist, jo vos dic que sortirà!

L'altra contalla també d'avui és la d'aquella parella que, entre acompanyar, galindejar i festejar pròpiament dit, ja duien ben a prop de quaranta anys. Ja sabeu, Carrer Major amunt i avall; els diumenges a missa de dotze i després vermutet a la taverna, que arribà que pel poble ja els feien gloses, com solia passar un temps quan una situació o una persona sortia exageradament de botador pel que fos. Fins que un dia ella, l'al·lota que ja no ho era, de joveneta ja no en tenia res, una mica cansada del xerrim-xerram que pasturava per la vila, un dia li enflocà al novii: estimat meu, que no trobes que mos hauríem de casar? Al que ell va respondre descol·locat i amb cara de circumstàncies: sí que ho trob, reina, però, a la nostra edat qui mos ha de voler, eh?

Avui tenc l'avinença de dedicar les dues anècdotes al nostre benvolgut Conseller de Turisme, don Joan Flaquer, per defuncionar l'ecotaxa com el que forada ben a posta una roda del cotxe sense dur-ne de recanvi, pel seu posat atent i fàmul amb els senyors de les butxaques fondes, per la seva destresa en versionar la sacrosanta intimitat dels pastigots puters rasputinians, i per la seva hàbil, molt meritòria i ben exercitada desmemòria. Recordant-li així mateix aquella sentència que Blai Bonet solia repetir: «fer les coses bé, és fàcil; allò difícil és fer-les malament i que ningú se n'adoni». Basta per avui. Bona nit tenguin.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris