algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 18°
20°

Plegar de classe

Al si de les famílies pageses, treballadores o menestrals, que un fill anàs a la universitat era tot un esdeveniment, com si s'acomplís el vell somni de la classe obrera d'esdevenir més lliures gràcies a l'educació i la cultura. Em referesc als anys 60 i 70, quan l'economia espanyola despuntava i es començava a sortir dels anys de plom del franquisme. Hi ha qualque nostàlgic de l'antic règim que es creu que aquell desenvolupament fou per obra i gràcia dels «Planes de Desarrollo», sense considerar les conjuntures internacionals, les lluites obreres o els sacrificis de les classes populars. Després del Maig de 68 a França, ja era imparable el canvi sociològic a Portugal i Espanya, la península Ibèrica tan castigada per les dictadures de Salazar i Franco. Però va costar molts esforços doblegar-les. Serà bo de recordar-ho, perquè hi hagut qualcú amb una visió cultural llosca que ha escrit que alguns joves de famílies senzilles vam poder estudiar a la universitat gràcies a Franco. Ves per on, quines flòvies! He utilitzat la primera del plural, ja que jo vaig ser un dels que va tenir durant els cursos d'universitat una beca salari. Així se'n deia d'aquelles beques que suposaven «com si» l'alumne estigués cobrant pels seus estudis un sou equivalent al mercat laboral. Cert que no hi arribava ni de noves, però no negaré que era una gran ajuda per pal·liar els costos generals que representava als meus pares tenir dos fills estudiant a Barcelona (per cert, el meu germà, estudiant Dret i Econòmiques a la vegada i amb notes millors que les meves -tant que fou premi extraordinari de final de carrera en Ciències Econòmiques-, en canvi no va obtenir aquest tipus de beca). Seria, doncs, miserable afirmar que en Franco ens va pagar sa carrera, primer perquè aquelles beques no pagaven cap carrera, i segon, perquè és vol barra afirmar que aquell qui va manejar Espanya com una finca particular seva donàs a ningú doblers de la seva butxaca! Açò sí, hi havia llavors joves que -com també n'hi ha ara- es dedicaven amb molta intensitat a l'estudi i que havien de tenir una mitjana de notes força alta per mantenir-s'hi. D'altra banda, cal considerar que els pares d'aquests becaris es sacrificaven també renunciant al salari que els fills podien haver guanyat si en tost d'estudiar s'haguessin incorporat al món del treball als 14 anys o abans, com succeïa en aquell temps. Generositat que, evidentment, no tots els pares han tingut. Per tant, poca broma, senyors nostàlgics del NO-DO: la història és una altra. Que alguns joves de famílies humils poguessin cursar estudis universitaris en els anys setanta va ser fruit d'una millora social aconseguida després de molts anys de lluita i amb esforços abnegats de molta gent.

Hi ha aspectes massa personals en tot això i els deixaré córrer. No puc estar de dir, tanmateix, que els mateixos que proclamaven les excel·lències de «Su Excelencia» em comentaven el disbarat que suposava estudiar una carrera «de lletres» (i a més amb l'especialització en llengua catalana!). Que açò no té sortida, em deien. Com si la carrera triada fos una assegurança de futur!

Ara ja sabem que la «carrera» tot just dóna uns coneixements que no sempre es podran exercir, perquè la feina desitjada no es troba gaire fàcilment. I vaig a allò que més m'interessa. No tothom sap que a les illes Balears tenim actualment l'índex més alt de l'Estat espanyol (fora Ceuta i Melilla) en abandonament escolar entre els menors de 18 anys, o -el que no és ben exactament igual- que prou joves ingressen al món laboral just la mateixa setmana en què compleixen els 16 anys sense ni esperar que acabi el darrer curs de la secundària obligatòria (ESO); o que tenim el percentatge més baix de l'Estat (fora Ceuta i Melilla) en estudiants universitaris....

És ver que hem avançat molt en el camp educatiu. Avui Menorca dóna la mitjana d'utilització del català millor de les illes Balears (71'8% front al 58'5 de Mallorca i el 40'1 de les Pitiüses). L'índex de participació dels pares i la valoració dels Consells Escolars també són notablement més alts a Menorca que a la resta de les Illes. Un Moviment de Renovació Pedagògica força actiu a Menorca n'és el motor. No obstant això, la formació humana de la joventut balear presenta també importants llacunes. Assenyalem-ne dues. Una és el percentatge de joves que entre 18 i 22 anys continuen estudis superiors, el més baix de l'Estat: un 14'2 % (10'6% universitaris), quan la mitjana espanyola era del 29'4% l'any 2003. La segona, però és pitjor: l'alt índex de fracàs escolar i d'abandó d'estudis en acabar l'escolarització obligatòria (el 38'6 % a les Balears el 2002, el més alt de l'Estat si hi llevam Ceuta i Melilla). N'és la causa principal la facilitat amb què els joves ingressen al mercat laboral, però les feines que troben són de baixa qualitat i acaben per hipotecar el seu futur. És clar que aquest fenomen és a causa, en part, del model econòmic i social de la balearització: enlluernats pel miratge consumista, per tenir doblers dins la butxaca i pel fet que sigui fàcil trobar feina, molts dels nostres joves actualment entren molt prest al món del treball. Per a ells què hi fa que el treball sigui precari, sotmès a una forta estacionalitat i a ritmes estressants quan és la temporada! Però el dèficit en formació -açò que els tecnòcrates anomenen «capital humà»-, ai las!, tard o prest es paga. També es pot parlar d'altres causes d'aquest rebuig a la vida escolar: falta d'estímuls per estudiar, escassa valoració real de l'escola entre algunes capes de la població. I passa que per estudiar seriosament exigeix sacrificis, t'obliga a «quedar» qualque cap de setmana i si no ets fill de papà, que et compra la moto, te'n quedes sense.

Difícilment podem fer front als reptes del segle XXI si no hi ha una aposta decidida per la formació a totes les etapes del sistema educatiu. La societat d'aquestes illes, sens dubte, ho pagarà. No ho reflexionen prou les nostres autoritats ni les forces vives econòmiques (patronals, sindicats, PIME...). Atenguin al que escrivia a La Vanguardia dia 14 passat una professora d'institut, Agustina Rico: Els centres escolars no són talismans miraculosos, sinó reflex del medi social. Els mateixos que van fer arribar fins a la universitat generacions de joves de recursos escassos avui veuen un degoteig d'abandonaments en el batxillerat (...) Atendre la diversitat i conservar l'excel·lència en el nivell de rendiments és el repte. El primer sense el segon és fer créixer les xifres negatives en els índexs escolars.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris