nubes rotas
  • Màx: 17°
  • Mín: 17°
16°

Política d'aliances

No hi havia gaire públic a l'auditori novaiorquès de les Nacions Unides, a la 59 Assemblea, on el president Zapatero es presentà -per primera vegada- el passat dimarts com líder «d'un país antic i divers, amb diverses llengües, amb distintes tradicions, amb distintes cultures», per proposar-hi una nova aliança de civilitzacions entre el món occidental i el món àrab que ja podem preveure com acabarà: en no res. Tant es val, si és a canvi que l'aliança contra la fam impulsada, a més de J.L.R. Zapatero, pels líders de França, Brasil i Xile, i presentada el dia abans, faci efectiva i concreta alguna acció, a part de demanar més caritat als governs: per exemple, hom ha calculat que l'evasió de tributs de tot tipus que es produeix als paradisos fiscals de tot el planeta permetria triplicar instantàniament els recursos que es destinen a la lluita contra la fam i resoldre pràcticament la mort diària de cent mil persones. Ja sabem que la política exterior és per definició la part de la política més allunyada dels ciutadans: no compta a les eleccions (i si ho fa sol ser signe de drames immediats o futurs), no passa factura als governs, no treu la son als redactors dels programes electorals, no mou les inquietuds dels simpatitzants dels partits. I des de l'11-S s'ha reduït quasi per complet a la lletania contra el terrorisme internacional. Moren cada dia cent mil persones de fam, un terç menors de cinc anys, però aquesta xifra, que cap govern occidental resistiria dempeus si fos resultat del terrorisme, no suposa molt més que algunes gràfiques grises a les pàgines dels diaris, i molt de tard en tard. És lluny, i s'allunya, així, una inèdita aliança que afrontés aquest problema en lloc de conviure'n sense exigir-ne la solució. Tampoc no hem sentit gaire referències a l'aliança per la democràcia que Bush va anunciar poc després d'inaugurar, tan personalment com il·legal, la guerra a l'Iraq: ja fa dos anys, i la següent passa ha estat l'anunci, només l'anunci, aquesta setmana, de la creació d'un fons per desenvolupar les llibertats arreu del món, fons que serviria per garantir-hi la premsa lliure, l'activitat política sense restriccions i l'organització i la supervisió d'eleccions. Ha estat l'única passa en aquesta aliança per la democràcia que havia de canviar la faç del món des del Marroc fins Indonèsia, passant pel continent africà i tocant la Xina, i que ningú no ha advertit en absolut. Bush bé prou que ho sap, però Zapatero potser ho ignora, tot confirmant la imatge ingènua que cultiva: altres aliances ja existeixen, i funcionen d'allò més bé. De fet, són múltiples. Hi ha una lleial aliança entre els Estats Units i els països àrabs per oblidar-hi qualsevol referència als drets humans, i especialment a la llibertat intel·lectual, i per silenciar-ne la tortura, quan els respectius dirigents es troben, molt semblant a l'aliança que existeix entre els organismes internacionals com la UNESCO, la FAO i el Banc Mundial per evitar qualsevol fiscalització dels immensos fons que aquests països treuen del petroli, i que només en una petita part dediquen a l'educació o a les necessitats socials dels seus habitants. També hi ha una harmònica aliança entre els governs occidentals per fer els ulls grossos vers les estratègies antiterroristes del govern rus, i entre els americans i tots els seus vassalls per encoratjar Israel a exterminar els palestins a sang i foc, sense testimonis. Més o menys la mateixa aliança de gent que tanca els ulls i fa el colltort amb tota elegància mentre Bush reconeix, com ha fet fa dos dies, que al Sudan s'està practicant un genocidi, perquè l'aliança de proverbial ignorància que hi ha sobre el que passa a l'Àfrica funciona tan eficaçment que aquesta afirmació no ha tingut cap conseqüència pràctica, de la mateixa manera que la impecable denúncia de Marcia Angell, exdirectora de The New England Journal of Medicine («les multinacionals farmacèutiques inflen les despeses de desenvolupament dels fàrmacs, i això perjudica l'assistència sanitària als països occidentals i condemna a l'endèmia als països subdesenvolupats») no ha tingut més conseqüències que la indignació dels, pocs, lectors que hi han fixat la vista. No funciona gens malament, no, l'aliança entre les majors dels medicaments i els governs de tot color, no, tampoc, com no funciona malament la vella triple aliança entre els freqüents governs conservadors americans, l'etern -aquest sí- govern conservador del Vaticà i els organismes internacionals per obstaculitzar a pèl i a repèl les polítiques de control de la natalitat. Potser han copiat, en tot o en part, alguna experiència de la benvolent actitud dels organismes esportius internacionals, començant per la FIFA, vers la política de llibertats dels governs de tot el món, o de l'aliança d'ulls clucs i gests amistosos que exigeixen -i obtenen- els sàtrapes xinesos, que fan por a tothom, i amb raó, però que potser haurien de rebre alguna exigència de llibertat en lloc de tant de somriure mutu. Més a prop, l'aliança que els francesos han ordit per regalar el Sàhara al Marroc, amb el silenci ociós dels veïns, tampoc no ha de ser menyspreada. O sigui que, posats a forjar aliances, fins arribar a l'aliança de silenci per deixar que tots els governs facin a casa seva el que vulguin, sense cap restricció ni reprotxe, sempre que no fomentin el terrorisme ni la verola, hi ha història per témer i per partir en direcció contrària. El món és més gran, i més fosc, que no sembla. Una aliança per explicar-ho no és una mala idea. Sempre ens faria consol. Fins al pròxim discurs, si més no.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris