nubes
  • Màx: 27°
  • Mín: 27°
27°

Ciceró

Comença a fer-se insistent la voluntat de reduir el paper de l'«intel·lectual» al silenci o l'ostracisme. El polític que, naturalment, sap el que cal fer -per això és El Polític-, no necessita «opinions», ni «punts de vista», ni tan sols que li arribi la veritable veu del carrer. De res no li serveix, tot això, si no l'ajuda a mantenir-se en la cadira i el sou. El clima, poc amatent, pragmàtic fins a la immundícia, m'ha fet pensar de bell nou en eJuli Cèsar de Shakespeare, portat a la pantalla per Joseph L. Mankiewicz el 1953, en el quaJames Mason i Marlon Brando encarnen les figures de Brutus i Marc Antoni, respectivament. Però no són ells, agents a favor o en contra de la conjura que acabarà amb la vida de Cèsar, els que ara m'interessen, sinó un personatge del tot secundari dins la tragèdia, que només surt breument en el segon acte: Ciceró. Càssi i Brutus estan enmig d'un carrer de Roma, a altes hores de la nit, perfilant el que ha d'esser la conjura aristocràtica que costarà la vida a Cèsar. Cassi és el polític teòricament igualitari -vol impedir que Cèsar es coroni rei i assoleixi un poder total-, però hi ha dins la seva ànima un solatge de ressentiment. Brutus és l'intel·lectual pur que actuarà mogut només per l'amor a Roma, contravenint els seus propis sentiments que el vinculen amb Cèsar. Ens trobam a l'any 44 a. de C., la vigília dels Idus de Març fatídics. Mentre s'acosta a ells Ciceró, precedit per dos criats que li fan llum dins la fosca, tenim temps d'assabentar-nos que el gran orador es mostrarà reaci a unir-se a un complot que no hagi protagonitzat ell des del primer moment. I esclata, de sobte, una gran tempesta. L'intel·lectual i el polític compromesos en l'assassinat de Cèsar intercanvien amb l'escriptor i orador, aleshores ja famós per les Catilinàries, una mena de diàleg al·lusiu que fa metàfora de la galerna que els cau damunt, una barrumbada de mil dimonis, només el pròleg de la que caurà demà damunt Roma. I Ciceró, bastant més vell que els altres dos, ho entén tot només amb una ullada. Volent donar l'aigua -que era molta mentre queia- per escampada, mostra una amable i reservada estranyesa. On s'ha vist mai, dos patricis com aquells, emparant tota l'aigua que cau del cel enmig dels carrers de Roma? I continua, tranquil·lament, el camí cap a ca seva, després d'aconsellar als dos interlocutors, com si fos sa mare, que facin el mateix si no es volen refredar. N'Aquil·les, i ja m'ho esperava, es mostra indignat davant aquell escàndol. Creu que si la conjura era necessària per al bé de Roma, Ciceró és un pastisser cínic i covard. I si pensava en sentit contrari, els havia de combatre amb la paraula o amb les armes.

-També podria esser -dic jo- que l'orador n'hagués vistes ja de tots els colors i estigués cansat d'aquella Roma conflictiva on res mai no arribava a bon port.

-Aquest escepticisme em sembla el rostre amagat de la traïció.

-No sempre ho és. Ell també es defensava. De fet, ja havia hagut d'anar-se'n de viatge i fins i tot havia sofert exili d'un any, durant el primer triumvirat que formaren Pompei, Cèsar i Cras. I havia hagut d'aprendre què era estar sol, amb algú que encara devia pensar i dir "més te'n mereixes, per beneit". -I quins interessos havia servit?

-Els dels conservadors. No oblidis que la conjura de Catilina, que Ciceró desbaratà, era utòpica: volia que la dona romana pogués entrar en el Senat.

-I la mort de Cèsar...?
-El beneficià. Però només fins a un cert punt. Donà suport a Octavi contra Marc Antoni, però quan aquells dos es reconciliaren, Ciceró fou executat.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris