algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 16°
16°

Gauche Divine

Algunes matinades, ara que el temps és incert i variable, em despert recitant versos de Vázquez Montalbán testimonials dels feliços setanta: «los arquitectos y las mises / se han disfrazado de arcángeles oscuros / los fotógrafos de moda naufragan / en espaldas femeninas desnudas / que no acaban // los estudiantes / de ciencias económicas se embrutecen / con cocktails prohibitivos...». I experiment una estranya sensació, una mena de desig d'arribar a l'estació de la plaça Espanya i agafar el primer tren que em porti a la Barcelona del record i la nostàlgia. Dos Alka-Seltzer dissolts en aigua gelada esvaeixen, ni que sigui momentàniament, la ressaca de la nit, l'acidesa d'estómac i les boires grises del cervell. Aleshores em ve a la ment el nom del poema: Bocaccio Boite. I, ja com un rosari, els rostres dels habituals: fotògrafs com Colita i Xavier Miserachs; arquitectes com Oriol Bohigas i Òscar Tusquets; escriptors de diferent pelatge, com Joan de Sagarra i Félix de Azúa, Terenci i Anna Maria Moix; editores com Beatriz de Moura i Esther Tusquets, Rosa Regàs... I torna a la memòria el sintagma: «Gauche Divine», que algú, no sé si Josep Ma. Carandell, rebatejà com «Gauche qui rit». Era, si es vol, el món de Michelangelo Antonioni desdramatitzat, la frase de la Sagan personalitzada, perquè certament demostraven que l'angoixa vital és més duguedora dins un Jaguar descapotable i amb un scotch a la mà. El Camp sentimental, Vida privada de Sagarra sènior, el general Polavieja, Torras i Bages i la sardana. Tant si t'agrada com no, aires de llibertat, a la Barcelona dels feliços setanta. El PSUC començà a humanitzar-se quan algú formulà la necessitat de substituir el tret a la nuca pel bes a la nuca, o el superior atractiu de la «cama redonda» comparada amb el suïcidi col·lectiu. Com un que diu, del llit de roses al llit d'espines. Eren i són encara d'esquerres, els que continuen vius. Però eren també divertits, intel·ligents i lliures. I, com a tothom, els diners no els alliberaren de la cruel usura del temps i de l'edat, del fatal concubinatge entre Eros i Thànatos. Na Fiona Campbell, sempre tafanera i curiosa, em pregunta què hi feia, jo, per allà. No ho hauria d'haver fet, perquè m'obliga a confirmar el pessimisme de Salvador Espriu quan formula que direm del temps passat que ha estat bo només perquè el que vindrà ha d'esser molt pitjor.

-De dia llegia moltíssim. Em pagaven per fer-ho, a la Seix Barral. Estava al dia del parisenc Tel Quel: Philippe Sollers, Julia Kristeva, Jacques Derrida... Però també les obres completes d'italians d'empenta: Vasco Pratolini, Natalia Ginzburg, Elio Vittorini... I traduïa el primer llibre del psiquiatre Franco Basaglia, L'instituzione negata, on narrava la destrucció que havia realitzat del manicomi de Gorizia...

-I els vespres?
-Em perdia amb en Joan de Sagarra per una Barcelona que ell em descobrí: el Pastís de les Rambles amb cançons d'Edith Piaf, els còctels de Boadas, les estacions obligades a La Cova del Drac, el Pub de Tusset i La Cuca Fera, on de vegades guaitava l'ombra de Guillem d'Efak i, finalment, el Bocaccio com un final de ruta, on sovint Barrai Gil de Biedma passaven revista a tota la història de la poesia universal.

-Un temps de vi i de roses, segons em contes.
-Ho pots escriure. I també que en tornar a Mallorca fou com si em tocàs un llamp. Però, què vols, els illencs ens enyoram...

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.