nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 18°
19°

Immigració i poesia

És un fet incontestable la nova problemàtica dels immigrants, legals o il·legals, envaint el territori i usufructuant l'espai i els béns que per moments resulten insuficients. Pertot arreu s'escampa un pensament dominant negatiu, alguna cosa semblant a la idea que ja no hi cabem, que Mallorca ja ha rebut tota la gent de fora que podia rebre i fa temps que ja no ens en calen més. A l'altra banda d'aquest sentiment col·lectiu, la indústria hotelera i de la construcció necessita continuar la corba ascendent perquè arribats a un punt determinat, qualsevol estancament pot representar una tornada enrere. El principi del final, que alguns preveuen carregat de malfari. Per això la defensa se sintetitza amb el sintagma «creixement sostenible». Els de fora han vingut a fer els treballs més incòmodes i mal pagats que els d'aquí no volen.

Al mateix temps, a Barcelona, a la sala petita del Teatre Lliure de Montjuïc, un grup de personatges de la vida cultural i política del país han volgut recordar aquell gran poeta que fou Jaime Gil de Biedma. La iniciativa, promoguda per Joan Ollé, ha reunit gent de diferent pelatge ideològic per recitar poemes de l'autor d'Apología y petición sota l'epígraf 12 estimen Gil de Biedma. Han recitat els seus versos: Josep Lluís Carod Rovira, Alfonso Guerra, Paco Ibáñez, Juan Marsé, Jaume Sisa, Carme Riera, Enric Majó, Rosa Regàs, Anna Maria Moix i Fabià Estapé. Estapé, concretament, va llegir Barcelona ja no és bona, o mi paseo solitario en primavera, un dels millors poemes de Gil de Biedma que el poeta li va dedicar. Encara record com, essent inèdita, aquesta composició va córrer per Barcelona en papers clandestins sorgits d'una vietnamita. És una reflexió al voltant de la muntanya de Montjuïc, que comença amb un passeig dels pares amb un Chrysler groc i negre, quan el poeta encara no ha nascut, i acaba amb una dura afirmació a favor dels «murcians» que, vers els primers anys 70, ocupaven amb chaboles la falda de la muntanya. Un poema antològic escrit des del ressentiment contra la classe en el si de la qual va néixer, que el porta a oblidar el rol de president de Tabacos de Filipinas quan sol·licita obertament: «Sean ellos sin más preparación/ que su instinto de vida/ más fuertes al final que el patrón que les paga/ y que esalta-taulells que les desprecia:/ que la ciudad les pertenezca un día./ Como les pertenece esta montaña,/ este despedazado anfiteatro/ de las nostalgias de una burguesía». Na Fiona Campbelm'adverteix que eren altres temps. Aquells «murcians» que ocupaven la muntanya representaven el futur d'una terra.

-Observa com Gil de Biedma veu amb esperança el paisatge humà i escolta «a estos chavas nacidos en el Sur/ hablarse en catalán, y pienso, a un mismo tiempo,/ en mi pasado y en su porvenir».

-Davant aquest poema, el que sorprèn és que sigui un component de la més alta burgesia catalana, castellanitzada, el que vegi amb claredat el futur emergent dels que arriben i la decadència de la pròpia classe.

-Sempre sol esser així. Aquesta mena de crítica de la classe dominant, des de dintre, explica més coses que la demagògia feta des de l'altra banda de la barricada.

-I a Mallorca, creus que algú recordarà algun dia el paisatge previ a les vivendes obreres d'una barriada, on algú fou el propietari d'extensos dominis?

-No és fàcil. A Catalunya la burgesia té més de 200 anys, i aquí només mig segle.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris