cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 22°
21°

Iraq: un any i mig

Avui se compleix un any i mig de l'inici de la guerra d'invasió il·legal d'Iraq. La consideració d'il·legal, sempre, naturalment, en els termes de legalitat internacional que se suposa que crea una resolució del Comitè de Seguretat (CS) de les Nacions Unides (NU), la qual cosa, possiblement, es podria discutir molt, perquè, al cap i a la fi, la presumpta naturalesa jurídica que atorga aquest Comitè no se basa en cap norma escrita emanada de la font de legitimat, l'assemblea de les NU, sinó que respon a l'estricta voluntat política dels governs dels països que en fan part. Suposem, emperò, que del CS surt la legalitat. Doncs per aquí la primera prova del desastre. Devuit mesos després, encara ningú no és capaç de determinar quin és l'estatus legal del país. El secretari general de l'ONU reafirmava la setmana passada, amb la claredat, concreció i rotunditat que no havia mostrat fins ara, el caràcter il·legal de l'agressió. Existeix una mena de govern que no té el control polític, militar, econòmic, policial ni de cap altra mena sobre el seu país. Per sobre, un exèrcit d'ocupació estranger que no té altra cobertura «legal» que una resolució molt estranya del CS de les NU, per la qual, segons els agressors, queda convalidada la il·legalitat primera, però sense explicar com és possible que de l'acció il·legítima i il·legal originària se'n pugui desprendre un estatus legítim i legal posterior. Mentre, la resta del món es fa el suec davant l'evidència que l'executiu iraquià no és, com la resolució pressuposava (i en això se basava) que seria, un vertader govern, sinó un simple titella. Ningú no demana en què han quedat els terminis d'eleccions (pura fantasia en un país en guerra), ni tampoc, en fi, si és un país o no, Iraq, perquè a la pràctica és més un protectorat que no un règim sobirà, però com que tampoc no està reconegut per l'ONU com a tal, no ho pot ser. Aleshores, no se sap què és.

La inexistència de cobertura legal se suma a la posició política dels agressors que s'ha anat afeblint a mesura que el seu objectiu polític s'esvaïa. En efecte, una guerra ha de tenir objectius polítics nítids, per donar màxima eficiència a l'acció militar com a instrument de consecució dels primers. Si aquests se volatilitzen, com és el cas, és impossible donar clares ordres als comandaments militars perquè estableixin les estratègies i tàctiques bèl·liques amb sentit. En principi les ordres eren clares: guerra llampec, victòria i deixar la qüestió irresolta en el tema estrictament legal que ja s'arreglaria, o no, però l'objectiu estaria polític estaria assolit. Però, sorpresa: la guerra revifa en múltiples formes (terrorisme i/o resistència contra l'invasor, guerra civil larvada entre laics i islamistes...) i l'agressor no sap molt bé què fer, fins el punt que la setmana passada coneixíem que les anàlisis militars-polítiques del govern dels EUA estableixen la prospectiva a curt termini (finals 2005) entre dos extrems: el més bo, que res no canviï de com està ara; i el pitjor, guerra civil oberta. En poques paraules, un caos en el qual l'agressor no sap què hi fa, no pot establir quina quantitat de força i contra qui l'ha d'enviar per guanyar, i, per això mateix, sofreix una progressiva debilitat que alimenta la inestabilitat armada. I la inestabilitat armada provoca un saldo de víctimes cada vegada més terrible. De tal manera que desemmascarada l'excusa primera (les inexistents armes de destrucció massiva), ridiculitzada la segona (acabar amb el terrorisme, quan en aquest any i mig el món ha viscut més atemptats que mai), la tercera convertida en un sarcasme cínic (que els iraquians estan millor ara), la quarta i última (liquidar la sanguinària dictadura) comença a quedar en evidència: el suposat remei corr seriós risc de ser pitjor que la malaltia. Un quadre esfereïdor. Completat a la perfecció per la hipocresia dels pacifistes que quan la guerra era una terrible possibilitat, però només possibilitat, se manifestaven a centenars de milers per Europa, i ara, quan la guerra és una realitat que ja dura un any i mig, no els interessa. Hipocresia convertida en cinisme en el cas dels pacifistes espanyols, perquè la guerra ens ha vengut a visitar a ca nostra, però pareix que l'únic que importava era tombar el PP. Ara, la guerra real, amb el PSOE, ja no mereix manifestacions.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris