tormenta
  • Màx: 17°
  • Mín: 15°
19°

Qui vol intimitat?

«Intimitat, intimitat, la nova obsessió nord-americana: defensada com el més fonamental dels drets, comercialitzada com el més desitjable dels béns i declarada morta dos cops cada setmana». Tots els principis dels articles de Jonathan Franzen són excel·lents, però aquest d'Imperial Bedroom -el títol d'una cançó d'Elvis Costello, força inferior a She, ja que hi som- et mou a demanar-t'ho més enllà d'aquest fet. Així que: la virtut literària no ens ha d'enlluernar. Intimitat? Si fem una llista dels valors que darrerament van al baix, la intimitat apareix als primers llocs, i n'hi ha prou de plantejar-se'n una definició per comprovar-ho. Privacitat, diu? Que no t'entrin a casa teva, com a mínim mentre hi dorms, dirà la majoria. O bé, que no t'espiïn, ignorant que en altíssima proporció mai no hi hagué res que espiar-te, ingenu.

La intimitat sempre ha estat un valor de segona casta, mai no del grup que encapçalen la pau, els diners, la salut, per exemple. La intimitat? La majoria en té més que no en vol, i una minoria creixent ha estat capaç de permutar-la per béns més atractius, diners, poder, coses semblants. Les folklòriques, la gent que ven quelcom i bona part dels famosos reivindiquen el dret a la intimitat algunes hores cada dia -per revendre'n millor la resta-, els actors l'amaguen per fer-se més excitants a les pantalles, la gent anònima somnia amb sortir-ne talment un coet, i milions de persones consideren que la vida pública, en qualssevol àmbits i distàncies, substitueix la vida privada, en lloc d'afegir-s'hi. El Tribunal Europeu de Justícia ha emès una sentència restringint de forma exagerada la intimitat dels personatges públics com els polítics que, literalment, només podran ser fotografiats mentre exerceixen llur activitat pública i no, per exemple, quan passegin amb la família o siguin de vacances, però, i què? Hi havia hagut intents de despistar-nos-en -la tàctica Ernest de Hannover, diguem-ne, quan mirava d'ocultar una pixarada al carrer o el fet que la policia francesa li ha retirat el permís de conducció-, sense gaire èxit, però la moda és sospitar de les demandes d'intimitat, tot dient-ne: si no tens res que amagar..., si ets una persona normal..., si tanmateix ens acabarem assabentant..., si tothom té el dret de saber què passa..., si són ells els primers que s'exhibeixen... Per això, malgrat el lament de Franzen, alguna cosa no encaixa, i més a Europa que al país bushià, i més com més al sud: les càmeres als carrers i als comerços, l'assalt diari de la propaganda amb el nostre nom a les bústies, les ofertes per telèfon que ens fa gent que sap el nostre nom (i el nostre número, i més dades que nosaltres ja hem oblidat, o voldríem, com la situació econòmica), l'atenció dissimulada o no que se'ns consagra als aeroports i als hotels, els controls -molt variables: és cert- a la feina, la invasió multiforme i multisensorial -perquè afecta més d'un sentit- que suposen els mòbils i el seu continu regal de franc d'intimitat aliena, les històries repetides sobre detectius -amics o, probablement, enemics- que t'encalcen fins a l'amagatall més ambiciós, la decepció que suposa que la meitat de la informació política siguin xafarderies, les preguntes indiscretes que ens fa constantment gent que no coneixem i que no volem conèixer -i les que no ens fan mai aquelles que voldríem que ens parlessin-, tot plegat, nodreix la intimitat com un valor en voga? Més aviat, qualsevol mirada un poc atenta comprova sense esforç les últimes raneres de les intimitats, que la majoria ha decidit sacrificar en canvi d'objectes i sensacions més tangibles. A l'engròs, la situació no és més confortant, i la faula de la transparència ha perdut interès. Anys ençà, encara eren vigents alguns tabús i la majoria hi amagava algunes esferes: les malalties, les visites als prostíbuls, els desencants, els accidents de trànsit, els fracassos acadèmics,... Ara tot i tothom és visible, o ho procura. Segurament, el balanç és positiu. I ho ha de ser llargament, perquè s'hi ha confirmat una de les característiques més dramàtiques del capitalisme posmodern: elevar a llocs inaccessibles béns com ara la privacitat, el silenci, la natura, l'aigua neta, el menjar d'horta, allò que fa vint o trenta anys era comú, abastable a la majoria, proper i raonable, i fer-ne un luxe asiàtic, fràgil, reservat als happy few, als privilegiats, la majoria dels quals ni tan sols se n'adonen.

Els espasmes de la intimitat, veient-se amenaçada, són els símptomes d'una malaltia que aviat serà història. Els botiguers, els companys de feina, els veïns de l'escala, els coneguts i els mig coneguts ja fa temps que són més propers als empleats del banc que ens escruten instantàniament quan ens veuen que als desconeguts de mena que ens miren sense veure'ns. Franzen diu que «necessitem tant una llar que no sigui un espai públic com un espai públic que no sigui una llar», i és cert, però és també la confessió d'un desig esbojarrat, fantàstic, destronat. Un desig que rep probablement més d'un cop definitiu cada setmana.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris