algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 23°
25°

La vigoria d'una narrativa

He llegit amb un retard més aviat inexplicable, el que vol dir de qualque manera vergonyós, el volum La dida i altres narracions, el qual va esser publicat l'any 1976 dins la biblioteca Raixa amb motiu del centenari del naixement del seu autor, mossèn Salvador Galmés. Ordenat sacerdot el 1904, sols tres anys més tard obtenia, com a estudiant lliure, la llicenciatura en Dret a la Universitat de Barcelona, el que no devia esser massa normal o massa corrent en aquella època, i més tractant-se d'un fill de la pagesia d'aleshores. Sembla que aquest fet degué obeir a la capacitat intel·lectual demostrada durant els seus estudis al seminari, com igualment que, per influència de mossèn Antoni M. Alcover, fos incorporat a la comissió editora de les Obres de Ramon Llull, de la qual aviat n'assumiria tota la responsabilitat. De fet, aquesta feixuga tasca -gairebé tot sol en va transcriure i prologar 16 grans volums entre 1911 i 1938- va impedir que la seva contribució a la narrativa, per a la qual tenia -sens dubte- uns dots excepcionals, no fos el que hauria pogut esser, com se'n va queixar fortament Josep M. Llompart en La literatura moderna a les Balears: «El cas de mossèn Salvador Galmés és un dels més gloriosos, i ensems més deplorable, de la història de la literatura insular». «Mossèn Galmés fou un home que va sacrificar-ho tot, àdhuc les seves extraordinàries facultats d'escriptor, a una tasca que s'havia imposat amb voluntat heroica: l'edició de les obres de Ramon Llull».

El que és ben cert, en tot cas, és que La dida i altres narracions arreplega un grapat de textos del tot excepcionals, d'una força gosaré dir sorprenent per un eclesiàstic d'aquella època. Es tracta especialment de La dida, d'un naturalisme esqueixat i de gran vigor, que obtingué premi extraordinari en els Jocs Florals de Barcelona de 1923. D'aquesta obra és la característica descripció següent: «La mar reflectia l'emmorrinyament del cel sobre sa superfície plomosa, agitada d'ondulacions lentes i amples, de lluentor sinistra. Sols a ponent l'horitzó s'obria en una franja clara, com valves d'una gran copinya desclosa per sorbir la llum morent». En el seu pròleg a aquest volum, Francesc de B. Moll assenyala com una característica del seu estil l'abundància de comparacions: «Sempre he cregut que Galmés és el prosista més ben dotat per a la metàfora, i que aquesta qualitat confereix als seus escrits un grau considerable de poesia».

Una altra peça de vigorosa poesia, l'acció de la qual es produeix en un paisatge inventat -o més aviat manipulat o adaptat- però que adopta el topònim esplèndid de Superna (en un procediment que també utilitza l'autor a El garriguer d'Infern), és Entre els dos mons, que el 1911 obtingué un accèssit als ja esmentats Jocs Florals, el que ens demostra, per cert, que no tot el material que s'hi presentava era merament floralesc. Es tracta de la petita història d'un fosser que realment es troba «entre els dos mons» i pel qual s'arriba a fer plena veritat allò de «perdonau-nos les nostres culpes, així con nosaltres perdonam els nostres deutors...», amb una força que mereix tot un respecte.

Negrures, que també obtingué premi extraordinari, l'any 1908, és una narració de contrabandistes, que demostra l'arrelament d'aquesta activitat entre nosaltres, i que podria haver-se escrita amb el mateix tremendisme cinquanta o seixanta anys després; és a dir, es tracta d'un text que sembla haver-se anticipat al seu temps.

El garriguer d'Infern és una altra obra mestra, a l'alçada de La dida. No sé estar-me de transcriure'n el paragraf següent: «La prominència és un talaiot en ruïnes, tot reblit d'ullastres, adusts i vells com les mateixes pedres, abraçats de vidalba en joventut perpètua, que al temps de pascor les adorna bellament de boira florida. Llavors semblen vells presumits, seny a perdre per la temptació blanca d'una verge folla. Però al cor de l'estiu, enlluernats de sol i en la prova dura del mestral a l'hivern, recobren sa honorabilitat hieràtica de guardians de les ruïnes que per ventura estogen la tomba inviolada d'un patriarca prehistòric, o d'una verge sagrada, o d'una tribu d'herois».

Bartomeu Fiol, escriptor

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris