nubes dispersas
  • Màx: 19°
  • Mín: 17°
16°

El subsòl de Txetxènia

Quan un país porta molt de temps sota domini d'un altre, sota la colonització, i en una situació de manca de llibertat, es poden produir tot tipus d'aberracions. La desesperança, la manca de confiança en el futur, la desconfiança en les pròpies possibilitats de reeixir és allò que més mal pot fer, tant a les persones com a les societats. Res pitjor hi pot haver que trobar-se radicalment sense sortides.

Record el cas, que va portar molta coa, per exemple, de la sortida dels armenis davant el genocidi sofert a la part del país sota dominació turca. En la creació del nou estat turc, sobre les despulles de l'antic Imperi Otomà, la població armènia sota Turquia va ser pràcticament massacrada del tot. Entre els pocs supervivents que hi quedaren, només s'hi va coure la idea de la venjança. D'aquí va sortir un grup terrorista terrible, Venjança Armènia, que no tenia cap projecte en positiu, cap projecte de futur -per aberrant que a nosaltres ens pogués semblar o per disconformes que hi poguem estar- que no fos fer mal a Turquia. Venjança Armènia ni tan sols reivindicava el seu país, perquè havia estat anorreat pel règim de Kemal Attaturk, ni cap territori -perquè, què se n'ha de fer, d'un territori, si la gent ha estat majoritàriament assassinada?- ni res de semblant. Fer mal a Turquia era l'única cosa que quedava en l'esperit corcat i ferit d'aquella gent.

La desesperança, el fet de no veure cap sortida al túnel, ha estat la benzina que ha alimentat el foc de l'Orient Mitjà. En aquest brou hi ha hagut una proliferació de moviments islamistes radicals, de grups armats que cauen com fruita madura sota les ales d'Al Qaeda o de qualsevol altra maquinària de matar...

Si no es troba una sortida per a tota aquesta part de la humanitat, desesperançada i sense unes perspectives de futur gens clares, la seguretat de tots plegats ho pot acabar pagant. El cas de Txetxènia, des d'aquesta perspectiva, resulta especialment sagnant. Txetxènia no ha pogut aconseguir els seus objectius de llibertat, sota la dominació de la Rússia autoritària liderada per Vladimir Putin. En les aigües revoltes d'aquella república caucàsica, hi ha pescat tota casta de grups especuladors en el món de la política, com ara els islamistes, i il·luminats de diverses tendències i condicions. Txetxènia ha caigut en la trampa i una part de la gent s'ha apuntat al terror.

L'última tragèdia ha estat el segrest de centenars de nens, pares i mares, mestres... en una escola a Ossètia del Nord. No per mal pensament, sinó per lògica estadística, quan llegírem la notícia del segrest, en traguérem una conclusió immediata: aquí hi haurà una mortaldat de gent. Tots els segrestos que hi ha als dominis de Vladimir Putin acaben sempre amb una massacre. Què ens havia de fer ser tan optimistes de pensar que aquest podia acabar d'una manera diferent? La mort de centenars de persones, una gran part d'ells infants que anaven a escola, estava cantada.

Què va passar? Tenien les forces de seguretat russes pensat d'intervenir-hi? Els terroristes varen ser tan inhumans que varen provocar, autoimmolant-se, aquesta tragèdia?

Acab de llegir una notícia que potser encara crearà més dubtes sobre tot plegat, o hi donarà més llum, segons com es miri: hi havia una periodista, de llinatge Politovskaya, que anava cap al lloc dels fets quan es va produir la tragèdia. Sembla que existia un acord perquè fes de mitjancera entre els terroristes i les autoritats russes. Dins l'avió va ser convidada a prendre's una tassa de te. El te estava enverinat. Politovskaya va anar directament a l'hospital. L'estaven tractant de l'enverinament quan començaren a escampar-se bombes, metralla i bales a betzef.

Bernat Joan i Marí, eurodiputat per ERC

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris