cielo claro
  • Màx: 17°
  • Mín: 16°
16°

Quan els fills devoren Neptú

No, estimats lectors i lectores: ni la setmana passada va començar en dilluns, ni jo mateix crec haver redactat la meva setmanal crònica. El cas és que, ben enfora del desig de la senyora presidenta del Consell de tancar la crisi en un tres i no res, res no s'ha resolt. La ferida és encara ben oberta, i algú li ha posat una falca de demora.

Per mi, clarament, les rèmores són dues. Primera: la consellera Casals, que ha dit sense embossos que no tolerarà ser separada de la direcció de l'àrea d'Ordenació del Territori i quedar-se amb medi ambient -o sigui a desar les platges als turistes. Fins i tot, el diari Ultima Hora Menorca ha destapat que hauria llançat una mena de coacció, tot dient que, en política, existeix el que s'anomena grup mixt, si li fan la guitza de retallar-li poder sectorial. Jo no posaria la mà en el foc que la seva amenaça hagi estat ben bé aquesta, Déu ens n'alliberi!, però el fet exacte és que no ha estat, per res, desmentit.

I segona rèmora, o causa que explica que la senyora presidenta no pugui tancar la crisi ad libitum, diríem, açò és, a voluntat: el joc que hi fa el PSM, company de coalició en el Consell. Per mi, el PSM és una mena d'actor a l'ombra de tot plegat. S'ha esforçat a aparentar que romania aliè i respectuós que els socialistes dirimissin les querelles internes. Però no, n'hi fer-hi prop. El PSM ha xocat amb la conducta política de la senyora Casals en matèria de territori des del primer dia de legislatura, i ara prem per tal que passi a altres mans. En tot cas, la crisi del Consell, per mi, és sobretot una derivació -una mena de metàstasi- de la crisi del socialisme. En efecte, dic crisi, perquè dins el PSOE han entrat en col·lisió dues concepcions diverses del model territorial que volen per a Menorca. Una aposta és la que es conté en el PTI vigent, un text palesament restrictiu i de contenció (trufat de tantes i tantes exigències aportades pel PSM i la mà silent de Josep Portella l'anterior legislatura). L'altre model socialista és més aviat expansiu, i a favor d'aquest batallen barons locals com ara Llorenç Carretero a Sant Lluís, o Pere Riudavets as Migjorn.

Altrament, descart que s'hagi destapat una guerra generacional, com algú ha insinuat. Més que guerra de joves contra vells -que, en aquest cas, no es compleix per enlloc-, la crisi ha palesat un enèsim cop de mà de l'antiga guàrdia de Borja Carreras que ha fracassat. Ja sabeu quin ha estat anys i panys el control ferreny de l'organització socialista menorquina per part d'aquest exsecretari general. El seu domini fou llarguíssim i quasi soviètic, diríem, pel que ha tingut de creació d'una nomenklatura exacta i literal: si més no, arrenca el 1983, i s'ha perllongat fins i tot després de l'allunyament físic -que no de militància- de Carreras de l'illa.

Un grapat d'esdeveniments subtils han propiciat que l'antiga guàrdia hagi perdut la majoria i, per tant, el domini en els òrgans del partit després del congrés de juliol. El fenomen s'ha dut a terme, particularment, pel canvi d'actitud estratègica d'elements que, fins ara, eren la pròpia força pretoriana de l'era Carreras. I així, a les palpentes, la pregunta seria: ¿per què noms com Gómez Arbona o Arturo Bagur o Joana Barceló o Albert Moragues han girat l'esquena a una candidata que, al capdavall, suposava la continuïtat de la vella guàrdia dels vuitanta? Respostes possibles, que no pas probables, poden ser aquestes: Gómez Arbona, perquè dins la nova majoria de Marc Pons, i en de retruc la de Joana Barceló, hi ha persones a les quals vol protegir fermament. Arturo Bagur, perquè mai no podrà oblidar els problemes municipals esfereïdors i inesperats que l'herència de Borja Carreras li han produït, amb dimensió judicial inclosa. Recordau, només per al·ludir dues «paperetes de pronòstic», els casos Vilarubí o Estribor. La fidelitat, és clar, té un límit, i, comprensiblement, el límit de Bagur amb Carreras ha quedat ben palès. Joana Barceló, perquè des de 1999 s'ha alineat amb Antich i Antich és, en tot cas, l'aposta de Zapatero per al socialisme de les Illes Balears. Barceló, si vol tenir futur, havia d'oposar-se a García Querol. I, finalment, Albert Moragues, perquè, si no, de què viuria, domèsticament i peremptòriament? ¿Podria, en cas contrari, aspirar a ser inquilí del despatx ad hoc que li han endreçat a la Delegació del Govern? Ja coneixeu la màxima inapel·lable de la saviesa llatina: «Primum vivere, diende filosofare» I encara: ¿per què Tirso Pons (que, tanmateix, és un dirigent jubilat, laboralment parlant, del socialisme) i Fèlix Fernández Terrés no han fet el canvi de tren? No ho sabria respondre ni bé ni mal, gens. En tot cas, per mi, el resultat últim és diàfan: el congrés insular, sota la coartada de la renovació generacional en la persona de Marc Pons, va ser enterrada i ben enterrada per sempre més l'era Borja Carreras del socialisme insular. Els funerals es cantaren el 31 de juliol. Però, clar, el fosser no ha estat la joventut personal de Marc Pons, sinó més aviat els històrics barons maonesos (i alguns de forans) que ajudaren a construir-lo fa vint anys. Els fills han acabat devorant Neptú. És, al capdavall, el millor que podia passar-li al socialisme menorquí. O a mi m'ho sembla.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris