algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 22°
18°

Cortesia-descortesia

Fa una trentena llarga d'anys, en vàrem viure uns quants a aquell paradís que era aleshores l'illa d'Eivissa, quan encara hi quedaven eivissencs i ho evidenciaven, quan el «progrés» encara no havia malmenat tants indrets d'autèntic, vertader privilegi. Etcètera. Després d'un temps de la nostra arribada a aquelles terres tan properes en geografia i en identitat, anàrem a viure a una casa de lloguer per devers l'aeroport, just arribant a la platja del Codolar, a tret de pedra de La Caleta. Bona casa de parets gruixades fetes amb còdols, fresca a l'estiu i temperada a l'hivern, ni gran ni petita, justa per a les nostres necessitats, i d'un lloguer gens exagerat, a l'abast de la nostra butxaca. Feia poc temps que havia mort el meu sogre, malauradament molt jove, que havia estat guàrdia civil, i na Neus, la meva companya, havia recollit una camisa d'ell sense estrenar que, com que era 100% cotó, feia molt bon dur aquells dies calorosos de finals d'estiu. Quan havia acabada la jornada laboral, arribava a ca nostra, dutxa, calçons curts, i la me posava. A continuació, anava a «fer» una cervesa o dues al quiosc de la platja, on tots els horabaixes hi campaven mitja dotzena llarga d'eivissencs desenfeinats o que, com jo mateix, ja estaven llests de feines. Sempre me rebien amb un sonor bones tardes tingui i em feien un cas potser exagerat, que jo, amb la ingenuïtat que vostès, lectors, ja em coneixeu, adjudicava a la innata gentilesa d'aquella gent, somriures d'orella a orella i em reien qualsevol beneitura. Cap dia ni un hi havia manera de pagar la consumició, ni la pròpia, ni la col·lectiva, fotre, que qualque pic m'havia de tocar a mi... I no, ben alerta. Després d'uns dies de la mateixa endemesa, va venir bé i, sopant, ho vaig comentar a na Neus. Instantàniament me va treure el gat del sac, bona és ella: com que duia posada la camisa verda de guàrdia civil, tots ells havien deduït que jo també ho era. D'aquí l'excepcional tractament del personal del «xiringuito». Mai més vaig tornar a sortir de ca nostra amb la dita camisa posada. I es varen acabar les generoses convidades i els copets a l'esquena, clar.

Tot plegat avui m'ha vingut a la memòria perquè, de bon matí, el primer que he llegit a aquest mateix diari, a la sanefa de l'esquerra, ha estat això: «Condemnat per descortesia l'home que parlà català a la Guàrdia Civil». A l'interior, a la pàgina vuit, abunda: «El jutge diu que faltà al respecte quan s'oposà a xerrar en castellà». Segons el dit titular del jutjat núm. 4 d'Inca, de la declaració d'un testimoni dedueix que Jaume Coll, el sineuer condemnat: «assenyalà els guàrdies amb el dit i en elevat to de veu». I: «amb un tracte sense cortesia amb els agents de l'autoritat». I: «L'actitud desenvolupada pel Sr. Coll no és la correcta que s'hauria de tenir en resposta dels agents». Malgrat que també reconeix que: «Coll no va dir paraules ofensives o injuriants en sentit estricte».

Ja ho saps, amic Jaume, el que el jutge t'ha volgut fer avinent ha estat que, quan et tornis a trobar en una situació similar, facis puntualment allò que et manen. Si has de fer l'ullastre esbrancat, venga, no ho dubtis, fes-ho amb rapidesa i bona cara. Has de riure les gràcies de l'autoritat, els has d'afalagar i, si ve de bri, també convidar-los a beure. I el dit aquest que alçares, ja saps on te'l pots posar. Aquestes particulars observacions les vaig aprendre fa devers trenta anys. A Eivissa.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris