cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 22°
25°

Gente guapa i mallorquins bufes

La història de la piscina de Pedro J. Ramírez posa damunt la taula un fet escandalós: sembla que el conseller Mesquida no va actuar amb gaire diligència a l'hora de sancionar «una» irregularitat denunciada per la Conselleria de Medi Ambient. I a un, sense cercar cap relació de causa a efecte, li vénen al cap tot un rosari de fets i rumors que, per fi, cobren sentit amb la curiosa no sanció de la curiosa ubicació de la ditxosa piscina. La primera qüestió que va sorprendre molta gent fou la decisió del president Antich de posar al davant d'una conselleria difícil un funcionari de l'Ajuntament de Calvià sense més experiència que la senzilla gestió d'un consistori. En aquells moments qui tenia totes les cartes per ser conseller d'Hisenda era Francesc Quetglas, que acabava de fer una feina brillant al Consell de Mallorca. Prova de la seva vàlua és que a mitjan legislatura fou repescat per posar remei a l'absoluta inoperància que imperava a la Conselleria de Foment. Ja tenim, idò, en Joan Mesquida de conseller i amb la difícil tasca de negociar un nou acord de finançament autonòmic i traspàs de la Sanitat. Els resultats de la seva gestió en aquests dos temes estan a la vista. Per si en quedava algun dubte, ell mateix l'esvaí quan va afirmar, angelet meu, que el nou acord de finançament difícilment podia ser més perjudicial per a les Balears. Paral·lelament s'entestà a paralitzar les altres conselleries amb la seva negativa a aportar més recursos per la via de l'endeutament (devia voler salvar la cotització de l'euro, em digué amb ironia un alt càrrec del seu propi partit). Però la traducció mediàtica de la seva feina va ser ben paradoxal: era el conseller del Pacte de Progrés que queia més bé a l'opinió pública i era l'únic que rebia alabances de l'oposició (sí, del mateix PP que ara es queixa d'un finançament insuficient i d'una Sanitat mal dotada). És clar que el nostre distingit mallorquí tenia cera del Corpus i podia fer i desfer impunement. Tenia les espatles ben cobertes, com se sol dir. Quan fas allò que volen que facis els adversaris del teu govern és possible que rebis alabances de la premsa amiga, que ho defensa tot, i dels contraris, que estan entusiasmats amb la teva sorprenent actitud. Allò que ja no és tan normal és que el teu partit et promocioni i et col·loqui de cada vegada més amunt. O sí que per ventura és normal, si, com feia el conseller Mesquida (i aquesta és la segona qüestió que molts trobàvem un pèl fora de lloc), et tractes molt amb la gent guapa, aquell conjunt de persones, generalment forasteres, que només destaquen per una suposada elegància, evidentment mesurada amb els seus propis criteris. Si aprofites això de fer-te amb les altes esferes socials, amb l'aristocràcia dels duros i de la vida paràsita, amb allò que el felipisme anomenava amb veneració i cinisme la beautiful people, aleshores és possible que els teus ascensos polítics o professionals tenguin una lògica ruda, que no està a l'abast d'aquells que pensen que el mèrit ha de ser l'únic factor de promoció dins una societat avançada. Si no és que (i avui tenim el desllorigador de tot l'embolic) es considera altament meritori consentir que el senyor Pedro J., director del diari ideològicament més oposat al PSOE, no hagi de pagar ni un euro a cap conselleria del PSOE per fer obres a ca seva sense permís. Allò que realment importa és aquest control de la impunitat, poder escapar de les regles del joc a què estan sotmesos la resta de mortals. No és important ser conseller o director general d'un ministeri; allò que tria la gent, com la llet, és aquesta capacitat d'estar «in» i no «out». Pedro J. i Joan Mesquida són d'aquest club selecte. Club al qual Francesc Antich no deu haver posat mai els peus. Ell i altres com ell es limiten a empènyer cap amunt els aprofitats distingits. Santa innocència! Però mira, encara és un què que nosaltres, la gent corrent, ordinary people, en poguem parlar.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris