cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 23°
23°

Les subvencions a la cultura

És molt mal de fer entrar en el tema de la menjadora, o el berenar de negres, amb la suficient equanimitat per poder dir coses intel·ligents, intel·ligibles i que convencin. Aquell que va creure que la veritat s'imposa per la seva pròpia força dins tots els cors, segurament estava més prop dels mecenatges renaixentistes que no de l'aferra pilla de les societats contemporànies, agreujat en el cas de llengües minoritàries, nacions sense estat i autonomies esdevingudes regnes de taifes en contra de l'administrat i no a favor seu. No tan sols per la conegudíssima incultura de les dretes, de la qual sovint en fan trompeta, sinó també per sectarismes i prepotències propis de l'esquerra i dels partits nacionalistes. Aquí entra en conflicte la demagògia més barroera que vessa diners en ofertes que no tenen demanda (cultural), amb la definició del que hauria d'esser -i no és, perquè no han volgut que fos-, una cultura nacional popular. No és demés recordar que, quan Raimon volgué popularitzar els poemes d'Espriu i d'Ausiàs March, algunes clepses il·lustres del país mostraren recels i reticències. No veien aconsellable treure les Cançons de la roda del temps o Veles e vents de l'hermetisme del llibre. Més s'estimaven un art degradat que donàs carnassa a la ignorància de sempre. S'actualitzaven les crítiques reiterades que havia hagut de rebre Gabriel Alomar en base a l'«aristocratisme» de creure i pensar que el poble havia d'esser cult i que el triomf de la idea republicana havia de representar la revolució cultural, amb una pujada quantitativa i qualitativa, que havia de potenciar -ho deia el 1919, a Acción Social Obrera de Sant Feliu de Guíxols-, «una aliança entre intel·lectuals i obrers». Era un clar precedent d'allò que més tard es denominà «forces del treball i de la cultura». I tenien raó, tant Alomar com Raimon. Molta més que els gestors de la cultura que han treballat en sentit contrari. Joan Fuster pogué dir del cantant de Xàtiva que fou una de les vies d'introducció de Gramsci en els Països Catalans, que a través de Raimon poguérem entendre Gramsci. Ell sí, va complir una funció educativa nacional, convertint en cosa pròpia vivències que són de tots. No va triar, en la seva actitud, intel·lectual i política, un desclassament cap a dalt. Ni potencià, tampoc, una escola de l'ambició, desarticulat del poble. Potser per això els seus seguidors, un ventall sociològic molt ample, no li han girat mai l'esquena. «El Xoco» m'adverteix que els temps han canviat i que el meu llenguatge pot esser considerat com una obsolescència.

-Els polítics ja no filen tan prim. El pensament de l'esquerra tendeix o, més ben dit, tendia, a finançar o subvencionar escriptors i artistes. I a la dreta, creien que aquests priveligis eren intolerables. Uns i altres, naturalment, feien parts i quarts amb els seus afins.

-No sempre. Jo he vist algun polític, no molts, que han donat suport a escriptors i obres que es desmarcaven totalment de la seva línia ideològica. Com també he vist, dins l'apogeu del pujolisme, algun director general fent filigranes per tenir «domesticat» el ram dels plumífers. I maltractament als més propers. Que no em facin parlar, que faré llarg.

-Clar. Manejaven un pressupost i venien a dir: aquí, muts i a la gàbia, o sinó ja podeu anar a competir en el mercat, on ningú no comprarà els vostres llibres.

-Era exactament així. Però els mallorquins haguérem d'emparar-nos en l'or català, més que mai quan es tancà l'aixeta de les subvencions que havíem tingut a casa nostra.

-O tempora! o mores! Tu ja saps que això de les prioritats, els calendaris i les agendes, són patrimoni dels que governen. -I el seu mal ús pot esser causa de què mai més no puguin tornar a fer-ho.

-Segurament. Però el que vindrà, pensarà també que els diners de tots són cosa seva.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris