nubes rotas
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
18°

L'Àfrica de Miquel Barceló

Entre 1988 i 2000, Miquel Barceló, durant les seves llargues estades a frica (a Mali, sobretot, però també a Marroc i a Costa d'Ivori), anava anotant impressions, detalls, anècdotes, reflexions i estats d'ànim. El resultat, en forma de llibre, són els Quaderns d'Àfrica, acabats de publicar. Lectura obligatòria, per motius ben diversos: per tot allò que revela de la manera de Barceló d'entendre la tasca de l'artista, pel que revela de la seva personalitat i, també, per les sorprenents dots literàries que apareixen, aquí i allà, en una evocació, en una descripció, en una observació irònica o en un instant d'introspecció. Tanmateix, d'entre tots els aspectes que fan atractius aquests Quaderns m'ha interessant de manera singular la fascinació per Àfrica. L'frica on Joseph Conrad va fer que l'home blanc descobrís les tenebres del seu cor, on Picasso va trobar models per a l'expressió exacta que cercava per als rostres de dona, on Rimbaud va perdre's per oblidar que era poeta. L'Àfrica que, per a l'artista i l'intel·lectual occidental, és sovint l'alteritat més extrema, amb totes les ambigüitats que això suposa.

Miquel Barceló cerca, i troba, a Àfrica, alguna cosa que, amb tota la prevenció, hauríem de descriure amb el mot «autenticitat», és a dir, un cert sentit de descobriment d'allò que és essencial. Miquel Barceló és l'home que se'n va «al lloc més tirat de la terra» per ser feliç, per tornar a ser un salvatge. En contrast amb el que retroba al paisatge africà, la vida europea esdevé fantasmal: «Cada cop aquí sembla més real, i la vida a Europa, alguna cosa treta d'un llibre o un film». Molt de tant en tant, l'Àfrica de Miquel Barceló, elemental i àrida, es transfigura poèticament i esdevé gairebe mítica: «El país dogon és com un gegantesc jardí budista, on tot té sentit, però diferents sentits alhora. Una geologia excepcional amb intervencions mínimes i justes. Combinació d'accidents i intervencions. Tots els camins dogons són camins iniciàtics. Gent que va a peu». Res de bucolisme, però: en l'essencialitat de l'univers africà de Barceló hi són peces fonamentals la malaltia, el vent carregat de pols, o la descomposició dels cossos (les calaveres d'animals i d'homes, com una obsessió).

Els Quaderns d'Àfrica, de Miquel Barceló, ens permeten comprendre fins a quin punt la fascinació africana és un moviment de rebuig del món propi, de l'Europa que el deprimeix cada vegada que hi truca, l'Europa que envia turistes i cooperants, l'Europa carregada de crítics d'art i ministeris de cultura. Àfrica és, sobretot, el lloc on fugir: «Dies perfectes, malgrat no faci res més que seure a les roques i mirar enfora. Sembla una desintoxicació, una neteja general». Àfrica com a teràpia, com a cura d'una Europa que es percep com a artificialitzada i falsa, i a la qual, tanmateix, l'artista no deixa de pertànyer.

La fascinació per Àfrica s'acaba de comprendre quan el desert de Mali es confon amb les escenes de la infantesa, quan esdevé la recuperació del temps en què tot era més vertader i més fàcil. Llegiu aquesta preciosa evocació: «Vent que véns del desert i de les palmeres i que no em deixes pintar, porta'm almenys veus sàvies dels meus avantpassats, fessin el que fessin, pagesos, pirates o frares! Sobretot la força i la paciència dels que feien parets de pedra seca».

Aquest diari africà ens enfronta amb les contradiccions de la nostra relació amb Àfrica. L'Àfrica d'allò essencial, l'Àfrica màgica, l'Àfrica terapèutica i l'Àfrica que ens retorna la infantesa és l'Àfrica dels que hi tenen un peu mentre conserven l'altre a l'Europa que rebutgen. És una constatació, no una crítica a un llibre apassionant d'un artista immens que cerca la vida necessària per a la seva tasca artística. Però és el mateix continent de l'esperança de vida per sota els cinquanta anys, la mutilació genital i els infants morts de disenteria. Potser no sigui possible que deixi de ser-ho sense perdre autenticitat i màgia. Crec que era Juan Goytisolo (un altre fugitiu a Àfrica) que va escriure que els artistes i els intel·lectuals tenen el deure de lluitar per un món que no podrien suportar.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris