nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 21°
20°

Fahrenheit 9/11

Ho he de reconèixer, aquest estiu he sucumbit. Aquests mesos de calor, m'he convertit en un consumidor més, de dos dels artefactes culturals més de moda. El llibre: el codi Da Vinci. La pel·lícula: Fahrenheit 9/11. El primer que me produeix una certa alegria és que una novel·la i un documental puguin tenir una penetració, un seguiment, que superi el que podríem anomenar la minoria lletraferida. Que moltes persones no quedin bocabadades i estasiades amb etomate, és un bri d'esperança al que de vegades semblava un procés de desertització sense aturador. En segon terme, cal dir que aquests dos artefactes comparteixen una característica, són fruit de la globalització. Òbviament això no és una novetat. Ja fa estona que els films americans envaeixen les nostres cartelleres. Però no és tan novetat que un documental, que no és més que una crítica política al president d'un país, ocupi els primers llocs dels rànquings a altres països. M'atreu especialment el fenòmen Fahrenheit perquè aporta elements que assenyalen tendències de la nostra societat. La pel·lícula, en la meva modesta opinió, no aporta grans novetats a nivell informatiu. La majoria de la informació podia ser coneguda per qualsevol persona que s'hagi interessat pel conflicte, sigui a través de l'anàlisi periodística, sigui a través de mètodes manco convencionals com internet. Les connexions d'alts mandataris de l'administració dels Estats Units amb el món del petroli i la indústria armamentística, la voluntat prèvia als atemptats de l'11 de setembre d'atacar Iraq, l'exercici d'una certa manipulació comunicacional, són fets prou sabuts per qui hagi fet un petit esforç per conèixer un dels grans afers d'aquest principi de segle. De totes formes es pot observar que molta gent queda impactada per la informació, ergo, realment aquesta informació no és tan a prop del ciutadà mitjà com ens pensam. En conseqüència, podríem dir que hi ha una tendència a no aprofundir en debats que tenen una gran transcendència. I que quan s'aprofundeix es fa a través d'una via poc apte, ja que no és una via que es pugui catalogar com a objectiva i contrastada. Efectivament, Michael Moore cerca mitjançant la pel·lícula ridiculitzar al Sr. Bush, i aquesta pretensió que no em sembla criticable perquè és legítima, sí que crec que és perillosa als efectes de formar un estat d'opinió si és l'única font d'informació. El mateix succeïa al documental anterior del mateix director dedicat a les armes: Bowling for Columbine; el que passa és que aquí el documental ens apropava a una realitat molt més desconeguda pel públic europeu i a una realitat amb una importància molt inferior a la del tema plantejat a Fahrenheit 9/11. Que ningú malinterpreti les meves reflexions, recoman a tothom anar al cinema a veure Fahrenheit; la crítica, fins i tot la corrosiva, és necessària per un bon funcionament democràtic i per conformar una opinió pública digna d'aquest nom. Certament li faria el retret a la pel·lícula que en fa un abús de treure de context els personatges que vol escarnir i es fa una certa utilització del dolor de les famílies que han perdut un fill en combat. Ara bé aquests retrets, que em permet el luxe de fer, simplement intenten situar el document cinematogràfic en un pla més centrat, per dir-ho així. I evidentment, cal elogiar les imatges que se'ns ofereix, imatges que fan bona la dita aquella de més val una imatge que mil paraules, veure els protagonistes fent segons quins gestos en segons quines situacions ens pot dir molt del subjecte. Trob un encert que la política del President Bush sigui sotmesa a un judici exigent. El món és avui més insegur i més inestable, i si no tot és culpa d'aquest senyor de Texas, sí que li correspon una part alícuota de culpa. De totes formes alguna cosa més complexa deu surar a la primera potència mundial quan les enquestes li donen al president sortint un avantatge de més d'un 10% damunt el seu contrincant demòcrata. A en Kerry li pot passar el mateix que a en Gallardón, ser el candidat preferit pels qui no ho han de votar, en Kerry seria el preferit dels europeus i en Gallardón dels qui no són del PP. Paradoxes de la vida.

Josep Melià Ques, missèr

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris