nubes dispersas
  • Màx: 19°
  • Mín: 17°
16°

Entre Zweig i Alejandro Sanz

Llegesc que Alejandro Sanz acaba d'afirmar que «la tercera guerra mundial ja és aquí». El seu pessimisme té a veure amb la violència que assola el planeta. La d'Estat i la de grups radicals. En tot cas, no cal alarmar-se fins al punt de córrer cap a un refugi antiaeri. Allò que primer se'ns ocorre dir és que Sanz, sense ànim de menysprear-lo, no és un expert en política internacional, de manera que l'anunci apocalíptic que ens fa no té més valor que un comentari de cafè qualsevol. Tanmateix, es fa eco, Sanz, d'un pessimisme força estès. Les dues grans guerres del segle passat tengueren el seu origen en el millor del móns. Començaren amb atemptats sense suport social, o amb escaramusses militars, molt localitzades, que no feien preveure una internacionalització ràpida del conflicte. De sobte, però, vessa l'olla i hi ha brou pertot. És a punt de vessar l'olla, actualment, tal com pensa Alejandro Sanz? No, no. De cap manera. Europa és a punt de votar la constitució comunitària, hi ha en marxa accions solidàries importants... Entre tots feim un món millor. Proliferen les ONG, la multiculturalitat guanya adeptes, les organitzacions en defensa dels animals cada cop tenen més presència social, etcètera. Res no fa preveure que en dos dies tots perdrem el seny. Però quan els infants moren a centenars metrallats a Beslan o el mar diposita cadàvers d'africans a les costes andaluses o un grup de caps rapats, armats amb bats de beisbol, rebenten a cops un indigent que dorm a un banc de la via pública, ens adonam que encara sobreviuen els components racistes, totalitaris i cruels que han emmetzinat la convivència en èpoques anteriors. Aquests dies he llegit «El món d'ahir», la joia que en forma de memòries ens va deixar Stefan Zweig. Impressionen les similituds que hi ha entre les societats europees més desenvolupades i l'Àustria de la seva joventut, anterior a la Primera Guerra Mundial. L'època de la seguretat, aquesta és la definició que en fa, del seu món. I escriu, en una paràgraf tan llarg com sucós: «A la nostra monarquia austríaca gairebé mil·lenària tot li semblava creat per a durar i el mateix Estat semblava la garantia suprema d'aquesta estabilitat... Tothom sabia quant tenia o quant li corresponia, què li era permès i què prohibit. Tot tenia la seva norma, la seva mesura i el seu pes determinats. Qui posseïa una fortuna podia calcular exactament quin interès li donava anualment; el funcionari o el militar, al seu torn, podien trobar amb tota seguretat al calendari l'any que ascendirien i que es jubilarien. Totes les famílies tenien un pressupost fix, sabien quant havien de gastar en la casa i el menjar, en vacances i ostentació i, a més, reservaven, sens falta i amb tota cura, una petita quantitat per a imprevistos, malalties i metges. Qui tenia una casa, la considerava una llar segura per als fills i els néts, terres i negocis passaven de generació en generació; mentre un nadó encara era al bressol, ja li dipositaven un òbol a la guardiola o a la caixa d'estalvis per al camí de la vida, una petita reserva per al futur... Ningú no creia en guerres, revolucions ni daltabaixos. Radicalisme i violència semblaven del tot impossibles en una era de la raó». Zweig continua descrivint l'Àustria de la primera dècada del segle XX amb tota mena de detalls. Així era de perfecte el seu país, ens ve a dir. Curiosament, no hi reconeixem el nostre en aquesta descripció? No hi reconeixeria el seu un francès, un anglès, un alemany, un holandès, un suec, etcètera? Tots, ens hem acostumat a parlar de futur, com si tenguessim garantit que el futur serà una còpia calcada o millorada del present. La generació de Zweig també ho pensava. Malauradament, va bastar un atemptat per a posar en marxa la màquina de destrucció en massa. Ara també hi ha coses que ens fan veure que el paradís actual no s'assenta sobre uns fonaments segurs. Beslan, Txetxènia, Iraq, els fan trontollar. L'encerta, per tant, Alejandro Sanz, pronosticant llamps i trons? Home, no. Però allò que a primera vista hauríem de qualificar de boutade, resulta que no ho és del tot. Llegiu Sweig.

Llorenç Capellà, escriptor

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris