nubes dispersas
  • Màx: 22°
  • Mín: 18°
15°

La bandera

El guàrdia de seguretat de l'aeroport ha estat sec i sever: «hem de revisar el seu equipatge de mà». No ho ha fet entonant cap cançoneta, cap «em vol fer el favor de...?». Sec i sever, darrere el rictus amargat que caracteritza inevitablement qui fa cent o dos-cents anys -potser exageres- que es dedica a fer treure sivelles, rellotges i -«mòbil? No du vostè mòbil?», «tregui tota la xavalla, he dit 'tota'»- penjolls que piten en passar per davall l'arc detector. «Uhmm», fa en arribar al darrer nivell del maletí. Un ordinadoret portàtil, una carpeta amb fotografies, dues mudes, una camisa i, al fons, sense cap ostentació, doblegada, la bandera. És el darrer que ha tret. «Era precisament això, el que cercàvem», diu, examinant-la atent. «Me tem que ens haurà d'acompanyar». Home, una bandera és una bandera, i mai no ens havia pitat en passar per cap arc de cap aeroport del món. És més, just davant passava una parella amb uns capells que exhibien els colors de la República Federal d'Alemanya i na Miquela ha viatjat mil vegades amb una samarreta hortera però fashion, diu ella, amb la bandera del Regne Unit, que a més deia que totes les companyes li festejaven. Dels milers de hooligans que hem vist a la vida, prop d'un centenar portaven orgullosos suaquí o suallà una calavera i dues tíbies creuades, o els colors de Jamaica. Equips de futbol, polítics, pallassos, boyscouts, i mira aquella, que en du una d'italiana enganxada a la sabata. Li jur que no l'entenc. Li mostr -ara em revé- que els meus calçons en duen una de francesa en l'etiqueta, les ensaïmades, les desenes de sobrassades amb la quadribarrada i el castellet -i senyores amb rebossillo!!- en el cartronet on s'hi estampa la marca i la cara del porc negre amb què se suposa que estan fetes. Aquesta que ha tret del maletí el guàrdia de seguretat està acabada de rentar, programa tres de la rentadora, amb mig tap de detersolín i suavitzant de marca blanca amb olor de maduixa amb herbes de provença. Casonjudes, el guàrdia de seguretat amb cara d'amargat no atén a cap raó -«no em serveix que em digui que tothom en du qualcuna, de bandera; la SEVA (ha dit 'seva' així, en majúscules) és la que ha pitat, i és aquesta, idò, la que hem de considerar perillosa»- i ja interroga. D'on l'ha treta, què en vol fer -ara passa una al·lota del Coll d'en Rabassa amb un kimono i un rectangle blanc amb el sol vermell al centre; qualsevol d'aquells esquins que van a València duen una esvàstica tatuada al bíceps-, no li fa vergonya, amagar una bandera entre els objectes personals. Ha de ser un error, vaja. Hauria de ser un error. La veritat és que la bandera no la duim per res, però ja té orgues que ens piti en passar pel detector. Qualcú hauria de revisar com funcionen aquests trastos. O potser sí, que funcionen. No ho sé...

Maties Salom, periodista

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris