cielo claro
  • Màx: 17°
  • Mín: 17°
16°

El poder de l'ego (I)

Mallorca és un lloc ideal per cultivar l'ego, aquella costra de brutícia que recobreix el millor de nosaltres mateixos. Posaré un exemple. La quantitat de gent que en els darrers anys s'ha fet cases increïbles en llocs de bellesa extrema amb piscines meravelloses fa que tots tenguem un, dos, tres o més amics/coneguts en aquesta situació. I la cosa va a més: els projectes de nous habitatges s'han disparat un 103%. Molts pisos, sí, però també bastants xaletets q.t.c (que te cagues). Sovint l'efecte després d'anar a visitar a un d'aquests amics, a més de sentir-se transportat a Falcon Crest, és el de disparar el funcionament de l'ego. L'ego és aquella veu interna que et diu: «Gilipolles. I tu no tens piscina? Tants anys estudiant i aquell que era el darrer de la classe, un mac en tota regla, està forrat fins a les celles... audi, moto d'aigua, 4x4, viatges, llanxa, veler... i xalet amb piscina. I se n'està fent un altre de més gros. Espavila. Especula. Fes-te electricista. Atraca un banc. Compra loteria. Jo què sé. Desgraciat. Perdedor. Mediocre. Nòmina ridícula. Pobre». etc, etc, etc... Si ets una preadolescent, en lloc de a una piscina, tot comença a Zara. Tens 12 anys. Vas a comprar-te roba i res no t'està bé: la teva talla, simplement, no existeix. Llavors et comences a veure grassa. Et compres una samarreta amb la qual ensenyes sa guixa per anar una mica a la moda i na Marta -una nina que té una figura perfecta i el darrer model de mòbil amb càmera i sensurround- se'n riu de tu: «Me pareix que aquesta camiseta te fa més grasseta». Llavors arribes a ca teva i cremes la samarreta. Poses Fashion TV i comences a veure desfilar esquelets coberts per una fina capa de pell arrebossades d'un llim anomenat èxit que els arriba a través de les llepades dels flaixos. A damunt la taula del menjador hi ha el darrer número de Vogue. Ton pare l'ha comprada per veure les ministres fent el ridícul damunt pells d'animals morts. Obris la revista i veus que, a banda de les ministres, allà també tot són cossos 10, sense un gram de greix. 12 anys són pocs anys per posar en marxa l'ego? No, en absolut. És un bon moment per començar a fabricar pensaments de present merdós i futur perfecte. «Ara som lletja i tot em va malament. Però quan m'aprimi tot anirà bé». Aquesta nina de dotze anys ha estat posseïda per l'ego i d'ara endavant serà incapaç de ser feliç amb el que té, diga-li conformar-se, diga-li ser feliç. El cervell d'un hoteler insaciable funciona d'una manera similar. Té una burrada de milions i desenes d'hotels. Però no pot aturar. Ni l'infart que va patir l'estiu passat ho ha aconseguit. Se continua aixecant a les 6 del matí per treballar, treballar, treballar... i com que treballa tant, pensa que tot el que té s'ho mereix. Pateix tantes hores diàriament que desenvolupa la síndrome màrtir que li permet creure's que té tot el dret a continuar carregant-se quilòmetres de costa, aquí i a Santo Domingo, perquè ell va ser un nin pobre i ningú no el tornarà a humiliar. I aconseguirà ser el més ric del seu poble i se farà una mansió i li posarà Xanadú i l'omplirà de caps de lleó, pells de guepard i tones de marfil. L'ego l'ha posseït de tal manera que idees com ara «Vols dir que tendràs temps per disfrutar tot el que has aconseguit i compartir el present amb els que t'envolten amb tranquil·litat?», no hi caben, han estat expulsades per sempre al cementiri on també reposa aquell infant que hagués pogut ser feliç. Rosebud. Del passat, l'ego en recupera el pitjor, el futur sempre és el temps ideal i el present no existeix si no és per despreciar-lo. L'ego vol que tenguem tres cases amb piscina, el cos de na Cindy Crawford i la cadena hotelera més important del món. L'ego és insaciable, ens necessita infeliços perquè sempre en vol més, però se'l pot aturar (continuarà...).

Miquel Piris, periodista

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris