cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 22°
22°

Quadern de viatge

Dilluns, 30.- Les vacacions d'aquest estiu, a més d'alliberar, temporalment, els lectors del càstig d'un viatge vers un horitzó inassequible, un periple que ha esdevingut vagareig, car no té un trajecte definit, ni un destí concret, a recer de la certitud dels quals recalar, han servit per alleugerir el pes o, si més no, la sensació de feixuguesa, de fatiga, de càrrega, però també el sentiment d'inutilitat, que gravita sobre els meus dubtes, no pas per la pesantor d'unes maletes mig buides, ans per la meva pròpia estiba d'aprensions, cada cop més insistents, cada cop més freqüents. Tanmateix, cal que l'equipatge dels viatgers sigui falaguer, per tal que tengui prou cabuda per encabir-hi noves coneixences, noves experiències que el facin més ric. Les vacances, però, m'han privat d'esmentar, en aquest quadern, alguns esdeveniments enriquidors dels quals m'hagués plagut parlar sota els efectes de l'impacte emocional i en el moment precís que els nostres itineraris coincidiren en el temps, així que ara us n'hauré de parlar de memòria. Un d'ells fa referència a n'Andreu Terrades, a Cabrera i al seu llibre, llargament buscat, Altres pàgines, deute que no he de trigar a satisfer. I encara un altre té a veure amb en Miquel Mestre, na Maria Genovart i Ferros i mots, llibre de poemes i, alhora, exposició d'escultures, o a l'inrevés, que el mes de juny proppassat ambdós creadors presentaren al centre cultural de Ca n'Oms, de Petra, en una vetllada memorable, per divertida i diversa.

Ja sabeu que amb el mestre Mestre, cirurgià de l'escriptura, no sóc objectiu, ni tampoc no puc, ni vull ser-ho amb les seves literatures, ans ben al contrari. Des de la meva subjectivitat absoluta, voluntària i conscient, des de la meva amistat, però també des de la meva admiració, no he d'escatimar l'elogi d'un poeta precís i robust que en les seves darreres obres, sobretot a partir deLlibre d'Aubarca i de Capaltard a son Curt, ha abastat l'essència profunda, carnal i espiritual, d'aquesta terra nostra, i de totes les manifestacions humanes que se'n deriven, mitjançant un llenguatge recuperat a l'acció de les marees, a l'erosió de les pluges i dels vents, a l'oxidació orgànica de la pell dels mots, a les tempestes d'oblit. Paraules justes que tenen la capacitat d'explicar la textura rugosa dels sentiments, els colors a través dels quals els sentits ens apropen a la pròpia geografia, o a l'accident geogràfic que som, part d'un paisatge físic, proper i concret, malgrat el nostre desig de pertànyer a l'àmbit incandescent d'un univers metafísic, un món que ultrapassi el domini de la realitat a la qual ens arrelen els malnoms i la seva toponímia, els olors de la memòria que s'entesten a exigir fidelitat a tot allò que ens ha de sobreviure, els afectes que commouen o conspiren, les vides immortals que imaginàrem nostres. A Ferros i mots, un llibre que fa de catàleg a les construccions fèrries i, això no obstant, lleugeres, de na Maria Genovart, en Miquel Mestre ens proposa un exercici inhabitual: ultrapassar el significat primari dels objectes i desxifrar el seu procés per atènyer el misteri de la categoria poètica. I encara més: transcendir el silenci de les formes per guanyar les formes del silenci, estructures visuals que travessen, efímeres, l'espai, per apoderar-se'n i omplir de màgia les retines.

Na Maria Genovart usa, per a les seves obres, pedres i ferros, materials recuperats d'altres servituds, sovint més profanes. Materials que guarden la tebior del tacte de segones mans. Un dels mèrits, no gens negligible, d'aquesta escultora artanenca, que ens mostra per primer cop la seva obra, consisteix a alleujar la feixugor natural de la matèria que empra i bastir peces lleus, àdhuc de semblança fràgil, malgrat la seva consistència, que s'enlairen, sense esforç, vers l'espai de la mirada. Formes senzilles, originals, de significats subtils, que parlen, més que de l'ofici, més que de la perfecció, tècnica o narrativa, de la sensibilitat per construir expressions, imatges, la lectura de les quals ens apropa al més primigeni sentit de l'art: materialitzar la bellesa que un sent a l'interior per transmetre-la i compartir-la, perquè tothom en pugui gaudir. Reguanyar l'art, una necessitat estrictament humana, com una activitat lúdica, allunyada de les pressions pròpies del mercat i del comerç, lliure del vassallatge econòmic, aquesta és l'exigència cultural que la societat ha abandonat en mans no gens neutrals de l'oci i del negoci.

Lluís Maicas, escriptor

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris