nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
16°

Joan Llodrà i el Ramblazo

El mes de setembre de 1896 va arribar a Palma Joan Llodrà, ja investit amb el títol d'«Héroe del Ramblazo». L'arribada va ésser dia 10, divendres farà anys. La denominació d'«Héroe del Ramblazo», no era un títol nobiliari; però com si ho fos, perquè anava acompanyada de la «Cruz laureada de San Fernando» i d'una pensió de cent pessetes anuals. Per entendre'ns, es tractava d'una canongia. Durant els anys que va durar la guerra, Joan Llodrà va ocupar les primeres pàgines dels diaris espanyols de més tirada, i va ésser lloat per les plomes més conegudes de l'Estat. Espanya necessitava herois per a impregnar de poètica una guerra, la de Cuba, que la gent considerava com una maledicció que s'afegia a la fam i a la misèria de cada dia. A casa del pobre sol ploure damunt banyat. Juan José Negreira i José Luis de Mesa -en el llibre «Mallorquines, menorquines y pitiusos en la guerra de Cuba (1895-1898)»-, reprodueixen la narració que fa el diari Ultima Hora de l'embarcament de soldats cap a les Antilles. Publicava, UH: «En el muelle se han repetido escenas más tristes aún. Allí sólo se veía multitud de soldados agarrados a sus padres, madres, hermanos y hermanas, desarrollándose escenas tristísimas y conmovedoras muy difíciles de describir». Aquesta escena, en concret, succeïa dia 2 de setembre de 1896. Vuit dies després, el deu, arribava a Palma, amb honors militars, Joan Llodrà, un jornaler de Manacor. La rebuda que li dispensaren les autoritats va ésser apoteòsica. Joan Llodrà esdevenia un símbol de fortalesa, noblesa i rectitud, per a un jovent que no vibrava de patriotisme davant la bandera ni esclatava d'alegria en rebre la notificació de la seva incorporació a files. La gent, de qualsevol edat i condició social, desconfiava de l'exèrcit i de tots els estaments relacionats amb el poder. A posta, els de dalt, acolliren Joan Llodrà com una benedicció del cel. La seva gesta venia a demostrar que els herois també duen espardenyes. I que els pobres, fins i tot els que maten els polls a grapades, poden estimar la pàtria amb la mateixa passió que un oficial de l'exèrcit nascut a casa bona. Era, Llodrà, un exemple de patriotisme. El 9 d'agost de 1905, un nombre elevat de guerrillers cubans posaren setge al fortí d'El Ramblazo, situat a Puerto Príncipe. Defensant el fortí hi havia desset soldats i un sergent. Un d'ells va partir a cercar reforços, de manera que en quedaren setze. I, dels setze, tres moriren i tretze foren ferits de diferent consideració. Un dels ferits era Joan Llodrà, que portava dues bales al cos: una incrustada a una cuixa i una altra en el coll. Tanmateix, Llodrà, no va deixar de disparar contra l'enemic, fins que va sentir les notes del cornetí que anunciava l'arribada de les tropes espanyoles de reforç. Gràcies a ell, la posició no va passar a mans cubanes i la guarnició no va ésser rematada pels assaltadors. En conèixer-se els fets, la premsa espanyola no va parlar d'altra cosa. Entre el caramull de paperassa insubstancial que va publicar-se lloant la gesta de Joan Llodrà, em qued amb la carta que ell va adreçar a la seva mare, des de Cuba. Li deia: «Madre le participo como en dicha acción gané una cruz de tres pesos y 55 centavos, la cual la estoy cobrando, así es que no pase cuidado por su hijo». La creu, és la «Cruz de San Fernando», la més preuada. Idò, ni l'anomena pel seu nom. Encara que el rebien en els despatxos més selectes i els poetes lloaven el seu valor, els honors no l'afectaren. Per damunt de tot, valorava la pensió que ajudaria els seus a sortir de la misèria. Joan Llodrà (1874-1957) va viure molt. Tanmateix, no vaig ésser a temps de parlar amb ell. M'hauria agradat. Ben segur que era un pou de saviesa.

Llorenç Capellà, escriptor

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris